Esther Gimeno Ugalde (Universitat de Viena) i Maria Dasca (UPF)

Quin ha estat fins ara el vincle entre estudis culturals i els catalans? Com s’han desenvolupat ambdues disciplines i com s’han relacionat entre si? Quines opcions de futur plantegen aquests dos camps i com es fonamenten epistemològicament? Com s’expliquen les obres i les pràctiques culturals en un context de canvi com l’actual? Com analitzar-les adoptant una visió holística, que tingui en compte el context social, polític, ideològic i econòmic que les fa possible i les condiciona? Quin paper juga la llengua en la producció cultural catalana i en la seva recepció?

L’objectiu d’aquest panell és crear un espai per a la reflexió metadisciplinària i interdisciplinària que posi al dia els punts forts i els febles de la relació entre els estudis catalans i els culturals. Es tracta no només d’oferir una revisió crítica dels principals eixos que han fonamentat el treball en l’encara incipient camp dels estudis culturals catalans (Fernàndez 2009), sinó també d’esbossar propostes d’anàlisi noves, basades en productes culturals relacionats amb disciplines com la literatura, l’art, el cinema, el teatre, la música, l’esport, els mitjans de comunicació, etc.

En les propostes caldrà tenir en compte, com a objecte de reflexió, l’especificitat de la cultura catalana, relacionable amb altres cultures minoritzades i especialment productiva en les relacions establertes dins l’àmbit ibèric (Gimeno Ugalde 2019). Com recorda Crameri (2007: 214), “working on a minority culture means that connections should be made slightly more easy, because opportunities for professional contact are increased by the smaller number of people working on the field and the sense of mutual recognition”.

En el cas dels estudis catalans s’ha destacat molt particularment la necessitat, tant en la docència com en la recerca, de tenir una visió contextual i històrica del fenomen cultural que s’està treballant —per tal de poder-lo interpretar adequadament i (sovint) donar-lo a conèixer al públic receptor que no en té un coneixement aprofundit. A les universitats anglosaxones, per exemple, els estudis culturals han esdevingut una àrea d’interès atractiva per als estudis catalans en la mesura que han permès introduir visions problematitzadores del marc en què s’ubiquen. En aquest sentit, cal recordar que, segons Bennett (2001), les aproximacions subnacionals a l’anàlisi cultural problematitzen les tendències homogeneïtzadores de les cultures nacionals. D’altra banda, si assumim —com proposa Fernàndez (2009)— que no només la cultura ‘està situada’, sinó que també ho està el coneixement, es fa urgent conèixer millor els diferents marcs institucionals i els contextos específics on es genera aquest coneixement per comprendre’n les particularitats. Cal també, doncs, fomentar el diàleg entre les diferents tradicions acadèmiques (Martí-López/Fernàndez 2005; Resina 2011; Gimeno Ugalde 2018) on es desenvolupen els estudis culturals catalans, sense haver de renunciar a la internacionalització de la disciplina.

Esther Gimeno Ugalde (Universitat de Viena), doctora per la Universitat de Viena, on actualment hi treballa, ha estat professora i investigadora a Boston College, a la Universitat de Harvard, TU Chemnitz, Universitat de Freiburg a.B. i a la Universitat de Viena. Les seves principals àrees de recerca se centren en els Estudis Ibèrics, Estudis Catalans, la traducció literària a la Península Ibèrica i el multilingüisme al cinema i a la literatura. És membre del Centro de Estudos Comparatistas de la Universidade de Lisboa i coeditora de la International Journal of Iberian Studies.

Maria Dasca (Universitat Pompeu Fabra), doctora en Filologia Catalana. Ha treballat com a professora i investigadora a la Universitat de Barcelona, Universitat París-Sorbona, Universitat de Brown, Universitat Pompeu Fabra i Universitat de Harvard. Des del 2019 és investigadora postdoctoral a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus interessos de recerca inclouen la novel·la contemporània, els estudis de traducció i els estudis espacials.

Participants:

• Simona Škrabec (Universitat Oberta de Catalunya): „L’experiència de la marginació és transferible?“
• Esther Gimeno Ugalde (Universität Wien): „(Re)pensar els estudis catalans des del marc ibèric“
• Maria Dasca (Universitat Pompeu Fabra): „El gir espacial en els estudis catalans“
• Helena Buffery (University College Cork): “Contemporary Catalan Culture in/as a Translation Zone: Approaches from the perspective of comparative cultural studies“
• Alfons Gregori (Uniwersytet im. Adama Mickiewicza w Poznaniu): “La música popular contemporània: un revulsiu necessari en els estudis culturals catalans”
• Enric Bou (Università Ca' Foscari Venezia): “Les humanitats arRACOnades. El futur de l’Open Acces: daurat, verd (o roig)”
• Mercè Picornell (Universitat de les Illes Balears): “Híbrids, heterogenis, glocals o contraculturals? Les formes complexes d'identificació local en la cultura mallorquina contemporània”
• Katiusca Darici (Università de Verona): “Del transnacionalisme al feminisme: la trajectòria de Najat El Hachmi a la literatura catalana actual”

Silke Hünecke, TU Chemnitz

El tema del panell és una anàlisi dels principals actors de la societat civil en l’actual moviment independentista català: les dues grans i influents ONG Òmnium Cultural (OC) i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) així com els Comités de Defensa de la República (CDR), de caràcter local i democràtic, el seu paper i importància a la crisi catalana. Per tant, ha de contribuir d'una banda, a la investigació sobre moviments socials i, d'altra, a la investigació de crisis i conflictes. Al centre de l'atenció de la crisi catalana actual es troben sovint polítics i partits d'ambdós costats, però el recolzament de gran part de la societat civil és fonamental per al moviment. Especialment, les mobilitzacions massives a les manifestacions que tenen lloc anualment el dia de la festa nacional catalana des del 2010, al referèndum prohibit del 2017 o a les protestes efectuades durant molts dies després del veredicte contra polítics i activistes catalans van ser organitzades per actors de la societat civil i recolzades per la societat civil mitjançant la seva participació. Per entendre correctament la complexitat de la crisi catalana actual, és imprescindible prendre en el punt de mira aquests actors i els i les activistes.

En el panell i des de la perspectiva de la investigació del moviments socials, s’analitzaran les dimensions següents: Causes d’origen (Inici / evolució), mobilització (contingut / estratègies), activistes (les seves motivacions), identitat del moviment col.lectiu, objectius, formes de protesta, condicions estructurals (maneig de les instàncies de control estatals) i repercussions (socials) (vegeu Haunss, 2005; Kern, 2007; Leidinger, 2015; Raschke, 1988).

Per emmarcar el panell, el Prof. Dr. Klaus-Jürgen Nagel presentarà a la seva conferència els antecedents del desenvolupament de la crisi catalana al segle XXI. Klaus-Jürgen Nagel és des de 1997 Professor Agregat (associate professor) al Departament de Ciència Política i Social a la Universitat Pompeu Fabra (UPF) Barcelona. S’ocupa intensivament del nacionalisme i el federalisme, tant en teoria política com comparativa. Experte excepcional de la història i l’actualitat catalana, ha publicat nombrosos assajos sobre aquest tema en alemany, anglès, català i castellà. (Vegeu també URL: https://www.upf.edu/web/grtp/publications).

Descripció

La crisi catalana actual és la consequència d’un conflicte que s’ha anat aguditzant a tot tardar des del 2010. No és un conflicte nou, existeix des dels inicis del regne espanyol. Des del segle XVII s'han anat succeint onades d'enfortiment en el moviment independentista català, que han anat acompanyades de protestes massives de la societat civil.

El punt d'inflexió per a l’actual moviment independentista es considera la decisió del Tribunal Constitucional espanyol del 2010 sobre l’Estatut d’autonomia català. El 2006, desprès de llargues negociacions entre el govern socialista del PSOE i el govern català, es va arribar a un acord per l'ampliació en l’Estatut d’autonomia, que donava a Catalunya més drets (entre d'altres, la legislació tributària, la política cultural i educativa). La població catalana va aprovar el nou Estatut en un referèndum. Tanmateix, el partit conservador de dretes Partido Popular (PP) va presentar una demanda contra el nou Estatut i, quatre anys més tard, el Tribunal Constitucional li va donar la raó en alguns punts. Conseqüentment, l’Estatut d'autonomia català, prorrogat el 2006, es va reduir durament i a Catalunya se li va negar el títol propi de "Nació". En els anys següents, el conflicte latent entre el govern central i els seguidors del moviment independentista es va anar agreujant.

La formació i organització del moviment independentista de la societat civil va començar en el marc d’una gran manifestació el 10 de juliol del 2010 amb el títol “Som una nació. Nosaltres decidim” iniciada per l’Òmnium Cultural (OC), en la qual van participar centenars de milers de persones. Va ser la primera gran reacció pública de la societat civil catalana a la decisió del Tribunal Constitucional espanyol. Poc després, es va formar un moviment que va anar creixent i organitzant-se professionalment. Actualment, el moviment independentista inclou una gran xarxa de diferents partits polítics, ONG i grups de base locals. Malgrat la seva imatge externa homogènia, la heterogeneïtat caracteritza els moviments socials, i és també així en el moviment català. Els actors difereixen, entre altres, en les seves visions polítiques i en les formes d’organització i actuació. Els dos actors principals del moviment de la societat civil són l’organització cultural catalana Òmnium Cultural (OC), fundada l’any 1961 i l’Assemblea Nacional Catalana (ANC), constituïda el 2012. Segons dades pròpies, l' ANC té uns 80.000 membres i l’OC al voltant de 175.000. Especialment aquestes dos agrupacions han contribuït els darrers anys al reforçament del moviment de mases al carrer amb grans manifestacions i protestes massives. Per a la mobilització utilitzen principalment les xarxes socials, com Facebook, Twitter i You Tube, així com serveis de missatgeria com Telegram i Whatsapp. Les oficines centrals d'amb dues ONG es troben a Barcelona però tenen representacions locals a molts altres llocs. Totes dues tenen una estructura jeràrquica i treballadors i treballadores contractats fixes. L'any 2017 es van constituir centenars dels ara anomenats Comitès de Defensa de la República (CDR), assemblees de base democràtica i actuació local, que van ser els principals responsables de la preparació i la realització del referèndum il.legal i autoorganitzat.

La part de la societat civil del moviment independentista té una imatge d'ella mateixa “transversal”, cosa que s'expressa en una política d’aliança comuna i una actuació conjunta. L’objectiu general comú del moviment català és aconseguir una república catalana amb més drets polítics, socials i ecològics. En el seu consens d'acció comuna, els diferents actors opten pels mitjans de la protesta pacífica. Tantmateix, en els darrers anys s’ha tolerat la desobediència civil com a forma de protesta o fins i tot s’ha demanat directament.

A tot tardar des del referèndum de l’1 d’octubre de 2017, en què van participar prop de 2,3 milions de ciutadans catalans i catalanes, i que el govern central espanyol va primer prohibir, per després intentar impedir-ho mitjançant mesures repressives, el conflicte de Catalunya ha esdevingut una greu crisi. Des de mitjans d’octubre del 2019, la crisi sembla haver entrat en una nova fase: el Tribunal Suprem espanyol va condemnar nou ex dirigents polítics i activistes catalans (ANC, OC) per sedició a penes de entre nou i tretze anys de presó i, per primera vegada es van produir protestes violentes per part del moviment català.

Silke Hünecke (Technische Universität Chemnitz)

Participants:

• Klaus-Jürgen Nagel (UPF Barcelona): De la nació a l'estat?
• Peter A. Kraus (Universität Augsburg): La qüestió de la sobirania i el republicanisme popular
• Jaume López (UPF Barcelona): El paper del moviment de base en el procés polític independentista català (2006-2020)

Bri Newesely (Beuth Hochschule Berlin)                      

En les metròpolis contemporànies, les arquitectures teatrals o bé esdevenen actors de transformació urbana o bé es converteixen en construccions alienes, indiferents a l’entorn. Sigui com sigui, sempre acaben jugant un rol capital en la vida ciutadana. Aquí, les ciutats alemanyes que presenten problemes amb la gentrificació es comparen molt bé amb les ciutats catalanes, aquí i allà els llocs culturals van tenir un paper pioner en la reconstrucció del teixit urbà. L’equip dirigit per Antoni Ramon treballa amb el web de l’Observatori Internacional d’Espais Escènics per crear un atles teatral, no només dels països catalans, sinó també a tot Europa, com demostra la col·laboració amb Bri Newesely de Berlín. A més, el grup es dedica a la renovació i rehabilitació dels teatres, com ara la millora dels teatres catalans en termes d’accessibilitat.

Bri Newesely és doctora arquitecta per la Beuth Hochschule de Berlín on és professora titular del Departament de Theater- und Veranstaltungstechnik. Estudis en Belles Arts i Arquitectura a la Universität der Künste Berlin i d’Escenografia en la Kunsthochschule Weissensee Berlin. Des de 1996, és autònoma com escenògrafa, arquitecta i supervisora tècnica; el 2002 es va certificar com Bühnenmeisterin i des de 2014 és membre de l’Observatori d’Espais Escènics.

Participants:

• Antoni Ramon (Escola Tècnica Superior d’Arquitectura Barcelona): “L’Observatori d'Espais Escènics - Teatres en Risc”
• Guillem Aloy (Escola Tècnica Superior d’Arquitectura Barcelona): “Atles d’arquitectura teatral a Mallorca“   
• Bri Newesely (Beuth Hochschule Berlin): Diàleg entre espai i història – la nova Sala Beckett a Barcelona i el Radialsystem a Berlín
• Ivan Alcázar (Observatori d'Espais Escènics): Barcelona: espais “altres”, alternatius i alterats. De les noves pràctiques a la “nova normalitat”                       

Bàrbara Roviró (Universität Bremen)

Les memòries transculturals sempre es manifesten allà on tenen lloc contactes lingüístics i culturals que són recordats socialment. En aquesta secció es recullen diversos discursos que donen veu al català en contextos multiculturals. Tant des d'una perspectiva d’història colonial com també des de l'estudi sincrònic dels gitanos catalans a França o en el context de la traducció de la literatura alemanya femenina després de 1945, el català permet un accés privilegiat a fenòmens universals de gran importància com el colonialisme, la literatura de migració i l'exili.

Bàrbara Roviró Universitätslektorin in der Didaktik der romanischen Sprachen, lehrt auch in den Landeswissenschaften für das Fach Spanisch. Ihre Forschungsschwerpunkte in der Katalanistik umfassen Migration und Sprache, Sprachkontakt und politischer Identitätsdiskurs.

Participants:

• Tim Christmann (Universität des Saarlandes): “La colònia catalana – Katalanische Perspektiven auf den spanischen Kolonialismus in Äquatorialguinea”
• Patrick O. Steinkrüger (Universität Göttingen): “Language and Culture of the Catalan Gipsies in France”
• Montserrat Franquesa Gòdia (Universitat Autònoma de Barcelona): “Escriptores de l’exili alemany traduïdes al català”

Constanze Gräsche (Uni Leipzig)

En temps d’una digitalització creixent en tots els àmbits de la vida, també a les ciències hi ha una transformació, no només quant a les eines d’investigació, sinó, sobretot, quant als continguts i les àrees d’investigació. Això també afecta les ciències socials i humanes. S’obren noves càtedres per a la lingüística i les humanitats digitals, es fomenten projectes d’aquest àmbit i les competències digitals dels investigadors cada cop són més sol·licitades.

Els desenvolupaments tecnològics ràpids i les possibilitats creixents de participació, que han provocat i segueixen provocant canvis socials i polítics profunds–per exemple, l’ús augmentat de Twitter per a la comunicació política–, són la raó per la qual, en la intersecció entre la cultura i la política, es van crear noves àrees d’investigació en recerques culturals i lingüístiques. Hi ha un auge de projectes de recerca de la comunicació mitjançant el correu electrònic i els xats, i, a més a més, s’elaboren guies sobre l’ús correcte de la llengua a Internet.

Aquest avenç tecnològic també influeix en les ciències de la traducció. Diversos àmbits aprofiten les noves possibilitats que aporta la digitalització, com ara la subtitulació per a persones amb discapacitat auditiva o la interpretació escrita. Avui en dia, els components fonamentals de la formació de traductors són el domini de noves aplicacions de la traducció automàtica i també l’ensenyament de nous camps de treball, com ara la postedició. S’han d’investigar, avaluar i integrar a la pràctica aquests àmbits, tant a l’aula com al món laboral de la traducció.

L’objecte d’aquesta proposta són tant les possibilitats que brinda un món digitalitzat en el punt entre les ciències de la traducció i els estudis catalans com també els límits, si considerem que “allò digital” és una mena de mitjà portador, al qual necessitem tenir accés tots per poder parlar d’una participació igualitària. La digitalització està connectada amb la visibilització i la visibilitat d’un canvi cultural que traspassa fronteres. La traducció i la interpretació de qualsevol tipus d’informació són la base dels processos comunicatius transfronterers i socials. No obstant això, no es té en compte prou seriosament ni es discuteix sobre el tema públicament.

Aquí, el panel té aquest paper, hi haurà temes de diversos àmbits de la ciència de la traducció relacionats amb el català i l’alemany. La finalitat és analitzar diferents àrees perquè es faci una imatge ampla de la situació actual del diàleg entre les dues disciplines. Per una banda, es presenten eines com ara un corpus digital per a la recerca, com és el cas del corpus COVALT de la Universitat Jaume I, i maneres de fer ús d’aquest tipus d’eines. A més a més, es tractaran xarxes socials de comunicació global, com ara Skype i Skype Translator, per saber com funcionen amb una llengua mitjana (minoritzada). A banda d’aquestes eines digitals i el seu ús per a la recerca, també veurem com es poden integrar a l’ensenyament de la traducció a l’aula. Conjuntament, se centra en els desafiaments i problemes lingüístics, i en les conseqüències de la producció de textos si cada cop s’utilitza més la traducció automàtica. D’altra banda, la traducció literària no pot faltar en el panel i també s’ha inclòs, ja que la literatura és la portadora més potent de la cultura, encara que en l’àmbit de la traducció literària la digitalització gairebé no juga un paper important a banda de formar part d’un corpus digital o ser objecte d’investigació.

Constanze Gräsche, va estudiar traducció i translatologia a Colònia, Bogotà, Leipzig, Concepció i Barcelona. És traductora literària com també traductora jurada per l’anglès, el castellà, el català i l’alemany. Actualment, està fent el seu doctorat al Departament de Lingüística Aplicada i Translatologia (IALT) de la Universitat de Leipzig sobre la realitat sociolingüística de parelles lingüísticament mixtes. Els seus àmbits de recerca són la sociolingüística, la lingüística migratòria i llengües minoritzades, com també la subtitulació i la traducció literària.

Participants:

• Teresa Molés-Cases (Universitat Politècnica de València): “Els estudis de traducció basats en corpus: l’expressió i la traducció de la Manera al corpus COVALT”
• Núria Esther Monzonís Carda (Universität Leipzig): “Ensenyament de la traducció en la parella lingüística alemany-català fent ús d’eines digitals: estudi empíric de la traducció dels verbs modals en alemany”
• Felix Hoberg (Universität Leipzig): “Avaluació de l’Skype Translator: concepció d’un model analític per a la parella de llengües català-alemany”
• Christine Paasch-Kaiser & Felix Hoberg (Universitat de Leipzig): “Eines digitals a l’aula de traducció del català a l’alemany”
• Constanze Gräsche (Universität Leipzig): “La traducció literària com a procés de gestió cultural (poc digital)”

Monja Burkard, Universität Wien

Maria del Mar Vanrell^, Universitat de les Illes Balears

En els últims 30 anys els territoris de parla catalana han viscut una situació complexa pel que fa als moviments migratoris que, per força, ha tingut un efecte important en la llengua catalana. D’una banda veiem que des dels anys seixanta la població s’ha quasi duplicat, amb pics que arriben al 150% en el cas concret de les Illes Balears (EULIB2014). Aquest creixement de la població es deu sobretot a l’aportació de la immigració que en el cas de Catalunya i les Illes Balears representa aproximadament un 40% de la població total (dades extretes de l’EULP2018 i l’EULIB2014). D’altra banda la manca d’oportunitats laborals a partir de l’any 2008 ha fet que molts catalans, sobretot joves, hagin marxat a viure fora. Que sapiguem no hi ha dades disponibles que comparin les xifres de tots els territoris de parla catalana, però les que trobem de Catalunya o de les Illes Balears parlen de més de 100.000 catalans emigrats entre el 2008 i el 2016 en el cas de Catalunya (dades de l’INE, resultats de l’Estadística de Variacions Residencials) o d’aproximadament 35.000 entre el 2009 i el 2018 en el cas de les Illes Balears (dades de l’IBESTAT). Aquest increment de la mobilitat ha tingut un impacte en el sorgiment de nous perfils lingüístics (Pujolar, González i Martínez 2010) i, molt probablement, ha provocat el sorgiment de noves varietats de català. Existeix, per tant, la figura del nou parlant de català que no té aquesta llengua com a llengua inicial però l’usa en diferents àmbits de la seva vida quotidiana (laboral, social, familiar), però també la del parlant que, tot i tenir-la com a llengua inicial, no l’usa habitualment fora del context familiar perquè viu en un context en què hi ha una altra llengua dominant, és a dir, el parlant d’herència (Borrull 2016).

En aquesta proposta usem una definició àmplia de “nous parlants”, atès que s’hi inclouen els qui són pròpiament nous parlants de català, que tenen la llengua com a L2, però també aquells parlants que, tot i tenir el català com a llengua inicial, aquesta no és la llengua en què són més competents.

L’objectiu d’aquest panell és incrementar el coneixement sobre aquests nous parlants de català i les seves pràctiques lingüístiques i discursives. Algunes de les preguntes que s’hi pretenen discutir són:

• Com és la varietat de català (com a sistema lingüístic) d’aquests nous parlants? És possible parlar d’una varietat homogènia o varia en funció de les altres llengües que domina el parlant o del grau d’interferència d’aquestes llengües?
• Hi ha trets en comú entre la varietat de català parlada com a L2 i la dels parlants d’herència?
• Quin paper té la llengua en la construcció de la identitat d’aquests parlants?
• Quina responsabilitat tenen les institucions amb els parlants d’herència de fora dels territoris de parla catalana? Haurien d’oferir més recursos que facilitessin el manteniment de la llengua?
• Quin és el grau d’acceptació d’aquestes noves varietats de català? La societat les accepta en tots els àmbits, p. ex.: en usos públics i formals com els mitjans de comunicació, la política o el món acadèmic i escolar?

Monja Burkard és candidata de doctorat a l’Institut de Romanística de la Universitat de Viena. En la seva tesi de doctorat investiga la variació intra- i interindividual quant a la forma i la posició dels pronoms clítics en català i espanyol. Fora del seu treball de doctorat col·labora en un projecte de corpus bilingüe del català i espanyol, finançat per la Universitat de Viena.

Maria del Mar Vanrell és professora contractada doctora de la Universitat de les Illes Balears. Ha treballat a la Universidad Autónoma de Madrid i a la Freie Universität Berlin. La seva recerca se centra en l’entonació de les llengües romàniques, les interfícies gramaticals externes i l'adquisició de la llengua inicial.

Participants:

• Sílvia Perpiñán (Universitat Pompeu Fabra): “Bilinguals as Agents of Linguistic Change”
• Laia Arnaus Gil (Universität Hamburg) / Amelia Jiménez-Gaspar (Universitat de les Illes Balears): “L’adquisició del català com a llengua d’herència en infants multilingües a la ciutat d’Hamburg”
• Eva Juarros Daussà (University of Groningen): “Minority Language Families in Diaspora: Catalans in New York City”
• Maria del Mar Vanrell (Universitat de les Illes Balears) / Francesc Ballone (Institut d’Estudis Catalans) / Teresa Cabré (Universitat Autònoma de Barcelona) / Pilar Prieto (ICREA-Universitat Pompeu Fabra) / Carlo Schirru (Università degli Studi di Sassari) / Francesc Torres-Tamarit (CNRS-Université Paris 8): “El català de l’Alguer: una varietat sarditzada?”

Carsten Sinner (Universität Leipzig)

El panel preveu reunir contribucions que tractin de la llengua, cultura i literatura al País València des de diferents angles i perspectives, tant diacròniques com sincròniques, i que tinguin en compte les qüestions elegides com a marc teòric del congrés. Al panel esperem poder debatre, particularment, com la migració, la mobilitat i la modernització (especialment, la digitalització) han causat o estan causant una intensificació de les transformacions socials i culturals, com es reflecteixen aquestes modificacions en la llengua i quin impacte tenen sobre les seves representacions en els diferents àmbits culturals com ara la literatura, la poesia o la música.

Carsten Sinner va estudiar traducció, sociologia i pedagogia de l'alemany com L2 a Berlín i Barcelona, tesi doctoral sobre el castellà a Catalunya a la University Humboldt de Berlín, habilitació sobre els llenguatges d'especialitat del portuguès a Potsdam. Des del 2008, catedràtic de Lingüística aplicada i translatologia a Leipzig.

Participants:

• Àlex Martín Escribà (Universidad de Salamanca): "Negra i valenciana: centralitats i perifèries"
• Raquel Mengual Pons (Universitat d'Alacant): “Referències culturals en la música valenciana contemporània”
• David Garcia (Universitat d'Alacant): “Referències culturals en la música valenciana contemporània”

Toni Maestre (Departament de Filologia Catalana, Universitat d’Alacant)

Objectius del panell

1. Examinar els canvis socials que s’han produït en la societat catalana; concretament la concepció d’una societat igualitària pel que fa al gènere i l’orientació sexual.
2. Indagar com el gènere interactua amb altres factors que configuren la identitat, com ara l’espai, el sistema econòmic o la nacionalitat..
3. Participar en el debat públic vigent en els últims anys sobre la identitat trans mitjançant l’anàlisi d’una sèrie de discursos socials com la literatura catalana contemporània (llibres infantils i juvenils, poesia, teatre, novel·la), xarxes socials i reflexions teòriques i crítiques, explorant quines repercussions té, especialment, en l’educació i quins paral·lelismes estableix amb el debat sobre la identitat nacional.
4. Analitzar críticament la construcció i la representació de la identitat del gènere femení en la cultura popular i de masses catalana catalana, concretament el còmic i les llegendes urbanes, posant en relleu la hipersexualització de la dona en el marc dels diferents arquetips femenins existents.
5. Explorar les diferents formes en què l’espai configura de la identitat, especialment de gènere, a partir de l’obra poètica i narrativa d’una sèrie d’escriptores valencianes i catalanes com Carmelina Sánchez-Cutillas, Maria Barbal, Marta Rojals i Maria Climent.

Toni Maestre és Professor Titular d’Universitat, en l’àrea de Literatura Catalana Contemporània. Ha sigut professor col·laborador de la Universitat Oberta de Catalunya i professor visitant a la Universitat de Durham (Regne Unit). És autor de sengles llibres sobre Quim Monzó i Sergi Pàmies i de diferents articles sobre literatura contemporània, periodisme, cinema i xarxes socials. Les seues línies d’investigació més recents són l’estudi de les masculinitats, la sexualitat i la teoria queer.

Participants:

• Toni Maestre (Universitat d'Alacant): “Gènere i nació en curs: una reflexió al voltant dels conceptes de transició nacional i gènere trans”
• Anna Esteve (Universitat d'Alacant): “LIJ i construcció de la identitat. A propòsit de Duna, de Muriel Villanueva”
• Eduard Baile (Universitat d'Alacant): “La representació de la dona en els còmics d'Enric Sió: una inversió subtil de l'arquetip hipersexualitzat?”
• Agnès Toda i Bonet (Universitat Autònoma de Barcelona): "Justícia en clau femenina: La memòria de les oblidades de Tecla Martorell"

Benjamin Meisnitzer (Universität Leipzig)

La identitat social està marcada essencialment per la llengua. En el cas del català, la variació lingüística constitueix un repte per als parlants, ja que a la comunitat lingüística li resulta molt difícil, sinó impossible, acordar una norma. En conseqüència, la identitat catalana es desenvolupa dins d'un conflicte de normes i, al mateix temps, amb la pressió externa de reafirmar-se a l'Estat espanyol. A això cal afegir les varietats de fora de l'Estat espanyol: Perpinyà (França) i l'Alguer (Sardenya). En conjunt constitueixen un àmbit d'investigació interessant pel que fa a la relació entre llengua i identitat, tema al qual està dedicada la secció. 

Benjamin Meisnitzer va estudiar Filologia Romànica (Portuguès i Castellà) i Lingüística Germànica com a especialització secundària, i francès i català com a llengües secundàries a Lisboa i Munic. Doctorat sobre El present com a temps narratiu. Col·laborador científic a la LMU de 2009 a 2014, professor junior de Lingüística Romànica centrada en Iberorromanística a la JGU Mainz de 2014 a 2018 i des de 2018 catedràtic de Lingüística Romànica centrada en Filologia Hispànica i Portuguesa a la Universitat de Leipzig. Àmbits d'investigació: semàntica temporal, lingüística de varietats, canvi lingüístic.

Participants:  

• Mar Mañes Bordes (Christian-Albrechts-Universität zu Kiel): “Els usos lingüístics i la identitat dels estudiants catalans”
• Martí Freixas Cardona (Universitat Pompeu Fabra): “L’aplicació de criteris morfopragmàtics en mots sufixats apreciatius en català”
• Linda Rüger (Universität Leipzig): “Das alguerès im Spannungsfeld von Mündlichkeit und Schriftlichkeit”

Ulrich Hoinkes (Universität Kiel)

La qüestió nacional a Catalunya es vehicula en escenaris discursius molt diversos. Els mitjans de comunicació tradicionals com la premsa o la televisió continuen jugant un paper fonamental en la percepció externa i interna d’aquests discursos. En aquesta secció volem identificar les característiques d’aquests mitjans, les seves estratègies i l’efecte que tenen sobre la percepció de la qüestió nacional catalana.         

Ulrich Hoinkes Professor für Romanische Sprachwissenschaft, promovierte in Französisch zur Philosophie und Grammatik in der Aufklärung und hat in seiner Habilitation den regionalen Sprachgebrauch in Fachkontexten in zweisprachigen Regionen der europäischen Romania untersucht (Bearnesisch und Valenzianisch). Er hat auch zahlreiche Arbeiten in der katalanischen Soziolinguistik veröffentlicht.  

Participants:  

• Víctor Sevillano (Universitat de Windsor): “Canvis de relat, relat de canvis: l’alienació progressiva en l’anomenada “qüestió nacional” en sèries documentals de TV3 i TVE”
• Carsten Sinner (Universität Leipzig): “Dämonisierung und Rekontextualisierung als Strategie. Katalonien in der spanischsprachigen Presse”
• Marcello Giugliano (Universität Bern): “Representacions d’identitats i globalització als articles periodístics: un estudi contrastiu i intercultural dels discursos mediàtics sobre Catalunya”