Simona Škrabec: "L’experiència de la marginació és transferible?”

La cultura no pot ser definida en sentit d’un repertori estable que es posseeix com una propietat immobiliària. La cultura només es pot pensar en un estat naixent continu, com la capacitat de crear un espai d’intercanvi, de creativitat i de comunicació. En aquest sentit, cal obrir una perspectiva audaç per examinar la mateixa idea de la marginalitat. Les cultures petites o marginals no ha de ser només “preservades” com un monument estàtic, sinó que han de poder desenvolupar i mantenir la seva capacitat de contacte amb altres realitats. Els espais exposats a una pressió constant d’assimilació —com és el cas de Catalunya— són espais d’una vitalitat innegable. Si capgirem les categories epistemològiques establertes, podrem comprendre que el cas català no representa pas una lluita exhausta i incerta, sinó un paradigma de com aprofitar el desig de canvi per una constant renovació de la creativitat i, gràcies a això, l’actualització de la cultura. Aquesta mirada ens ha de permetre crear un corpus de coneixements que reflecteixin la resiliència de les cultures exposades a la dominació. Amb aquesta línia conceptual hauríem de trobar noves maneres per connectar les perifèries. Més enllà de les cultures que coexisteixen a la Península Ibèrica, aquesta mateixa perspectiva podria obrir una actitud més oberta també envers les cultures indígenes d’Amèrica Llatina. En lloc de veure els marges com un lloc d’exclusió i dificultats endèmiques, cal canviar el Relat que els defineix. Els marges són els espais on la traducció es materialitza constantment, els espais d’intercanvis i transferències entre realitats a vegades incompatibles. Aquesta capacitat de mediació entre sistemes culturals complexos ha de ser urgentment revisada.

Simona Škrabec (Universitat Oberta de Catalunya), estudiosa de la teoria literària i filòloga, escriptora i traductora de més de 30 llibres. Ha publicat estudis sobre els espais identitaris en la literatura centreeuropea, la traducció i la fragilitat en la literatura catalana contemporània, la relació entre la cultura catalana i l’alemanya, i les llengües i identitats minoritzades. És autora dels estudis L'estirp de la solitud (2001), L'atzar de la lluita. El concepte d'Europa en el segle XX (2005), Una pàtria prestada. Lectures de la fragilitat en la literatura catalana (2017) i Torno del bosc amb les mans tenyides (2019).

Esther Gimeno Ugalde: “(Re)pensar els estudis catalans des del marc ibèric.”

En la darrera dècada els estudis ibèrics s’han establert com un marc epistèmic que parteix d’una reconceptualització de l’estudi de les cultures i literatures peninsulars i les seves relacions. Alhora que assoleixen solidesa teòrica i reconeixement acadèmic i guanyen, poc a poc, espais per a la seva institucionalització –especialment a l’àmbit anglosaxó i, en menor mesura, a la Península ibèrica–, es fa necessari plantejar qüestions cabdals (i sovint incòmodes) que permetin una reflexió aprofundida i crítica per fer avançar la disciplina. D’una banda, la superació d’un marc monolingüe i monocultural en favor d’un enfocament relacional, policèntric i multilingüe fan d’aquest paradigma un nou espai de trobada per a diferents disciplines peninsulars. De l’altra, malgrat el creixent reconeixement i la institucionalització, cal ser conscient també de les seves limitacions i possibles tensions amb altres camps. El propòsit d’aquesta comunicació és analitzar, des d’una perspectiva crítica, la relació dels estudis ibèrics amb els estudis catalans. En particular, intentarem (re)pensar els estudis catalans des del marc ibèric, centrant-nos en les oportunitats i els reptes que ofereix aquest marc comparatiu, que substitueix el paradigma lingüístic pel cultural.

Esther Gimeno Ugalde (Universitat de Viena), doctora per la Universitat de Viena, on actualment hi treballa, ha estat professora i investigadora a Boston College, a la Universitat de Harvard, TU Chemnitz, Universitat de Freiburg a.B. i a la Universitat de Viena. Les seves principals àrees de recerca se centren en els Estudis Ibèrics, Estudis Catalans, la traducció literària a la Península Ibèrica i el multilingüisme al cinema i a la literatura. És membre del Centro de Estudos Comparatistas de la Universidade de Lisboa i coeditora de la International Journal of Iberian Studies.

Maria Dasca: “El gir espacial en els estudis catalans.”

En els darrers anys, coincidint amb l’anomenat gir espacial dels estudis culturals, han sorgit diverses iniciatives que aborden la literatura catalana des del punt de vista espacial. Aquest, per exemple, ha estat l’eix vertebrador de les plataformes Espais Escrits i Endrets, del projecte «Geografies Literàries 3.0 (2019-2020)» (Universitat de València) i del grup TEXLICO (Universitat de Vic-Central de Catalunya), i de les activitats organitzades per les càtedres Josep Pla, M. Àngels Anglada i Carles Fages de Climent (Universitat de Girona). El resultat més visible d’aquestes empreses –que parteixen del treball, pioner en molts sentits, de Llorenç Soldevila– ha estat la publicació d’estudis que tracten, d’una banda, la representació del territori en l’imaginari artístic i, de l’altra, la incidència del territori en la creació. Llibres com The New Ruralism: an Epistemology of a Transformed Space (2012), editat per Joan Ramon Resina i William Viestenz, i Invention of Space. City, Travel and Literature (2013), d’Enric Bou, formen part d’aquesta orientació dels estudis literaris i culturals, la qual integra elements de la guia de viatge, l’assaig literari i la cartografia cultural. Algunes d’aquestes línies d’estudi es poden relacionar, en l’aspecte teòric, amb la geocrítica de Bertrand Westphal, els estudis de geografia literària de Franco Moretti i Michel Collot, i la geopoètica de Michel Deguy i Kenneth White. 

Aquesta comunicació pretén revisar el marc teòric aplicable a la relació entre els estudis espacials i els estudis catalans a fi d’avaluar fins a quin punt l’espacialitat pot considerar-se un paradigma que permet definir nous projectes històrics i revisar la tradició d’estudis ja existent. Per fer-ho, es tindran en compte tant les iniciatives vinculades a la difusió literària del territori (vinculades a mapes i rutes literàries) com els estudis interpretatius sobre el paper del lloc en la creació, l’ús de mite o del símbol en un territori o la creació de llocs de memòria.

Maria Dasca (Universitat Pompeu Fabra), doctora en Filologia Catalana. Ha treballat com a professora i investigadora a la Universitat de Barcelona, Universitat París-Sorbona, Universitat de Brown, Universitat Pompeu Fabra i Universitat de Harvard. Des del 2019 és investigadora postdoctoral a la Universitat Pompeu Fabra. Els seus interessos de recerca inclouen la novel·la contemporània, els estudis de traducció i els estudis espacials.

Helena Buffery: “Contemporary Catalan Culture in/as a Translation Zone: Approaches from the perspective of comparative cultural studies.”

In this paper I wish to outline the benefits of looking at contemporary Catalan Culture from the perspective of comparative cultural studies in relation to three main areas: 1, Post-Civil War Exile, focusing in particular on gender, intersectionality and mobility in relation to the experience and production of subjectivity in exile. 2, Contemporary Theatre, focusing on what the relationship between different languages, voices and technologies in contemporary performance tells us about the changing shape of contemporary Catalan society. 3, Contemporary Dance, focusing in particular on the ways in which Catalan dance practitioners and practice respond to the tensions between global interconnectedness and local environmental realities and landscape.

I will take as a starting point Emily Apter’s translation of the anthropological concept of the "contact zone" in her influential 2006 manifesto, The Translation Zone: Towards a New Comparative Literature, in order to produce a map of what this zone might look like from the perspective of Contemporary Catalan Studies.

Helena Buffery (University College Cork) ha treballat de lecturer a la Universitat de Birmingham, on va defensar la seva tesi doctoral i, des de 2010, treballa a la University College Cork (Irlanda). Els seus interessos de recerca i de docència se centren en el teatre i l’espectacle hispànic contemporani, els estudis de traducció i els estudis catalans, així com les relacions interculturals dins el món hispànic. D’entre les seves publicacions destaca la monografia Shakespeare in Catalan: Translating Imperialism (2007) i la coedició de Barcelona: Visual Culture, Space and Power (2012).

Alfons Gregori: “La música popular contemporània: un revulsiu necessari en els estudis culturals catalans.”

El propòsit de la següent comunicació és doble: d’una banda, disseccionar la casuística en què s’han desenvolupat els estudis sobre música popular contemporània en llengua catalana, i de l’altra analitzar-los com un dels revulsius en la reconfiguració de la filologia tradicional en el marc del dels estudis culturals catalans. Es partirà del corpus existent dels estudis de música popular contemporània en llengua catalana, els discursos acadèmics que l’han dimensionat als Països Catalans en comparació principalment amb l’estat de coses al món anglosaxó, i els estudis que contribueixen a fer d’aquesta aproximació al fenomen musical una manera de renovar uns estudis filològics amb poc crèdit social i unes dinàmiques anacròniques heretades del romanticisme, el simbolisme i els formalismes del s. XX: la conjunció cada cop més divergent i insatisfactòria dels estudis literaris i la lingüística, l’intent lògic però insuficient d’ampliar el concepte de literatura i la constitució de societats multiculturals amb un fort impacte del component cultural de caràcter audiovisual, tot plegat en un marc de disgregació de les diferents disciplines acadèmiques. En aquest sentit, es tindrà en compte una possible reorientació dels estudis catalans que, partint de l’exemple del estudis sobre música popular contemporània, abasti diferents canals de creació artística en què resulta essencial el component verbal (espai en principi adjudicat tradicionalment a les filologies), alhora que integri l’anàlisi crítica del discurs, que considerem inherent als estudis culturals com a disciplina acadèmica.

Alfons Gregori (Uniwersytet im. Adama Mickiewicza w Poznaniu), Professor titular de l’Institut de Filologia Romànica de la UAM de Poznan i coordinador del Centre d’Estudis Catalans d’aquesta mateixa universitat. És membre del grup de recerca Grupo de Estudios sobre lo Fantástico. Ha publicat treballs sobre literatura fantàstica, traduccions literàries i música popular contemporània, en força ocasions des de la perspectiva dels estudis culturals i de gènere. L’any 2015 va publicar La dimensión política de lo irreal: el componente ideológico en la narrativa fantástica española y catalana.

Enric Bou: “Les humanitats enRACOnades. El futur de l’Open Acces: daurat, verd (o roig).”

A partir de les reflexions de Peter Suber, Alessandro Ludovico i Melissa Dinsman la meva comunicació presenta un “estat de l’art” de la discussió en curs sobre Open Access (OA) i les humanitats, amb particular atenció a l’impacte –revolucionari?– que pot tenir en l’àmbit dels estudis catalans (i ibèrics). També pren com a referent la declaració d’un dels avis de la desconstrucció, Jonathan Culler (Cornell University): “The future of scholarly publishing lies in open access. Scholars in the future should give careful consideration to where they publish, since their goal should be to make the products of their research as widely available as possible, to people throughout the world. Open Humanities Press is a most welcome initiative that will help us move in this direction.” En l’àmbit català existeixen dos potents plataformes, RACO (Revistes Catalanes amb Accés Obert) i MIAR (Information Matrix for the Analysis of Journals) no prou explotades. La comunicació conclou amb una proposta radical de transformació del sector.

Enric Bou (Università Ca' Foscari Venezia), és Professore ordinario a la Università Ca' Foscari Venezia i coordinador del doctorat in Lingue, Culture e Società moderna. Els seus interessos de recerca, sempre des d'una perspectiva comparatista, cobreixen una àmplia gamma de temes de la literatura espanyola i catalana i inclouen la poesia, l'autobiografia, les relacions entre l'art i la literatura, la ciutat i la literatura i el cinema.

Mercè Picornell: “Híbrids, heterogenis, glocals o contraculturals? Les formes complexes d'identificació local en la cultura mallorquina contemporània.”

En aquesta comunicació ens proposam reflexionar sobre la complexa conceptualització de la localitat i del contacte cultural en els estudis culturals catalans a partir de casos de la cultura popular mallorquina contemporània. En la Mallorca dels darrers anys, han aparegut diversos fenòmens culturals i productes comercials que es defineixen com a autènticament “mallorquins” d’una manera diferent a la que podíem identificar anteriorment en la cultura popular illenca. Situen, a més, la qüestió identitària en un espai imprecís entre el populisme i un regionalisme que es presenta en català però apel·lant a un públic illenc. L'emergència d'aquest discurs s'ha iniciat en productes de consum popular, això és, grups musicals que es defineixen de “rap rural” (Swing & Valtonyc), que reinventen el reggae mallorquí com a gènere que empelta les arrels jamaicanes amb les illenques (Broots), o que fan de la gastronomia el camí per apel·lar a la identificació col·lectiva (Tiu, Nyam nyam). S’han creat diverses marques de roba “de la terra” (Melicotó, Cocovet, Ca de bou) que s’il·lustren amb imatges i frases fetes que els mallorquins poden interpretar com a “pròpies”. Una marca de llimonada (Pep Lemon) o un tipus de pa (Orgull llonguet) han esdevingut emblemes d’una nova identitat local, que sovint inventa les noves tradicions a partir de les quals reivindicar-se. En l’àmbit de la literatura, la recepció plural d’una obra com Acorar, de Toni Gomila, resulta il·lustrativa d’aquesta nova generació d’una “comunitat de sentiment”, que ressitua en el circuit cultural contemporani imatges i formes d’allò que es percep com a “característic” de la cultura mallorquina.

Tots aquests productes resulten indicis d’una voluntat de redefinir la identitat illenca en funció d’una localitat imprecisa que, alhora que reivindica una ruralitat idealitzada, es vehicula a partir de formats que poc tenen a veure amb la cultura tradicional. En aquesta comunicació, ens proposam situar aquest fenomen en el marc d’un problema metodològic i conceptual que té a veure amb la definició de diferents escales d’anàlisi per a la conceptualització d’allò local en el marc d’una cultura globalitzada. Pretenem reflexionar, entre d’altres coses, sobre: a) com es pot redefinir la localitat en un marc condicionat pel turisme; b) quines dinàmiques d’homogeneïtzació o heterogeneïtzació condicionen la cultura mallorquina contemporània; c) Com se situa en relació a la dicotomia regional/nacional; d) quin model d’anàlisi del contacte cultural –hibridació, heterogeneïtat, aculturació, contraculturació, etc.– resulta més adient per donar compte de les relacions que l’afecten i, finalment, e) què aporta, aquesta reformulació d'allò local a la definició d'uns estudis catalans marcats tradicionalment per una idea unitària i centralista de nació.

Mercè Picornell (Universitat de les Illes Balears), és professora titular del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de les Illes Balears. És membre del grup de recerca LiCETC (Literatura Contemporània: Estudis Teòrics i Comparatius). Ha investigat sobre literatura catalana experimental, escriptura testimonial i poètiques ruïnoses. El seu últim llibre és Sumar les restes. Ruïnes i mals endreços en la cultura catalana postfranquista (2020).

Katiusca Darici: “Del transnacionalisme al feminisme: la trajectòria de Najat El Hachmi a la literatura catalana actual.”

El present estudi té com a objectiu estudiar l’obra de Najat El Hachmi, des del seu primer llibre, de 2004, Jo també sóc catalana, fins a l’últim, Sempre han parlat per nosaltres, publicat al 2019, passant per La filla estrangera, de 2015, obra particularment representativa de la poètica de l’escriptora catalana d’origen marroquí.

La identitat fronterera de Najat El Hachmi –dividida entre el Marroc i Catalunya– permet reflexionar sobre categoritzacions pròpies dels estudis postcolonials i d’una organització social i política típica dels estats nacionals que raona per polaritats més que per interaccions, confluències i superposicions culturals. La classificació d’escriptors en llengua no nativa té lloc, moltes vegades, a la frontera entre categories conflictives com ara la literatura de la migració i la literatura mainstream. Es tracta de respondre, d’una banda, a la necessitat del lector d’encasellar l’autor migrant en un marc d’exotització i, de l’altra, de reconèixer el lloc que li és propi a un autor dins la literatura nacional del país on resideix. Es proposarà una possible superació de les dicotomies descrites recorrent al marc teòric de la literatura transnacional i es veurà si això encaixa amb la seva literatura d’assaig més recent en matèria de feminisme.

Primer de tot, es considerarà la figura de El Hachmi com a migrant que relata la seva experiència, de manera novel·lada, a una primera obra on es poden reconèixer uns temes que s’aniran desenvolupant cada vegada més en les obres següents. En segon lloc, es destacarà el seu compromís amb la llengua que es fa, poc a poc, compromís amb la literatura i, finalment, compromís ètic en matèria de feminisme. En últim terme, s’evidenciarà la tensió entre el rebuig a convertir-se en un “fenomen literari” pel seu origen –el risc és que la seva figura es redueixi a una sèrie de clixés sobre migració– i l’evidència dels trets que permeten considerar El Hachmi com a escriptora i intel·lectual catalana.

Katiuscia Darici (Università de Verona) és professora associada de Literatura espanyola a la Universitat de Verona. S’ocupa de novel·la contemporània espanyola i catalana i d’Estudis Ibèrics. És membre de l’AISC Associació Italiana Estudis Catalans.

Klaus-Jürgen Nagel: "De la nació a l'estat?"

En el passat, el moviment nacional català defensava l'autonomia dins l'Estat espanyol. Per què va girar vers la independència al voltant de 2010? Com s'expliquen les repetides victòries electorals? Per què malgrat això no es van poder crear "estructures d'estat"? Com és posible que es portés a terme el Referèndum del 1.10.2017 malgrat l'oposició espanyola? I per què després no es va realitzar cap intent seriós d'aplicar el resultat d'aquest referèndum? Quines són les conseqüències del referèndum, l'anunl.lació temporal de l'autonomia i les sentències judicials per al moviment?

Intentem contestar aquestes preguntes revisant els esdeveniments des de 2010, centrant-nos sobretot en l'opinió de la població (enquestes, resultats electorals) i les posicions dels actors polítics oficials (els governs, els partits polítics).

Klaus-Jürgen Nagel, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona, és professor agregat de Ciències Polítiques. La seva recerca es centra en els temes de Teoria Política (nacionalisme, federalisme) i Política comparada (partits i moviments nacionalistes, integració europea). A més, té publicacions sobre la història de Catalunya (el moviment nacional, el moviment dels treballadors, Història del sector vinícola).

Klaus-Jürgen Nagel, Universitat Pompeu Fabra, Barcelona iés professor agregat de Ciències Polítiques. La seva recerca es centra en els temes de Teoria Política (nacionalisme, federalisme) i Política comparada (partits i moviments nacionalistes, integració europea). A més, té publicacions sobre la història de Catalunya (el moviment nacional, el moviment dels treballadors, Història del sector vinícola).

Peter Kraus: "La qüestió de la sobirania i el republicanisme popular."

El referèndum per la independència a Catalunya sembla haver desconcertat a una gran part de l'opinió pública europea -especialment l'alemanya-. Com a reacció, hi ha hagut la tendència a interpretar la sobirania a Catalunya com un símptoma més del malestar polític que s'ha expandit arreu del continent amb l'auge del nacionalisme, el populisme i el xovinisme del benestar. Aquesta anàlisi no fa justícia a les ànsies de sobirania expressades en el procés català. També es queda curta la interpretació del procés com una nova represa d'un conflicte que esclata periòdicamente entre el poder central espanyol i una perifèria des de sempre tossuda.

 El que hi ha en joc ara a Catalunya ja no és l'antiga qüestió de com, en el marc d'unes directrius per a l'autonomia concedides  per l'estat, el drets de les minories es poden conciliar amb les   estructures pensades per a una societat de la majoria típiques d'una democracia de tipus occidental.  Del que es tracta ara és de trobar un camí democràtic per transformar els fonaments predemocràtics de l'estat modern. El potencial d'innovació política inherent al procés es basa precisament en la impugnació substancial dels fonaments predemocràtics de sobirania. Es tracta, en aquest sentit, d'un fenomen que té ben poc a veure amb una revifalla nacionalista anacrònica o amb una manifestació particular del populisme al sud d'Europa. Al contrari: el principal impuls del nacionalisme català és el republicanisme popular: un republicanisme des de baix amb objectius de trasformació. Que aquest objectiu no trobi ressò a la Unió Europea es pot considerar una ironia tràgica si tenim en compte la imatge runosa que la política a Europa ofereix actualment.

Peter A. Kraus, catedràtic de Ciències Polítiques a la Universitat Augsburg. És autor i editor de nombroses publicacions sobre temes de Política lingüística i Política i cultura a Catalunya,  entre d'altres Eine kleine Geschichte Kataloniens (2007), The Catalan Process (2017).

Jaume López-Hernández: "El paper del moviment de base en el procés polític independentista català (2006-2019)."

En el desenvolupament del procés per la independència a Catalunya hi ha hagut un lideratge compartit entre institucions, partits polítics i societat civil. En aquesta conferència examinaré el paper del moviment social i com aquest va aconseguir tenir una gran influència en la presa de decisions polítiques, més enllà fins i tot del que els polítics estaven disposats a acceptar sense resistència. Igualment, exposaré com el moviment social ha estat clau per socialitzar el coneixement sobre els objectius independentistes en un context mediàtic, en general, contrari a aquests objectius.

El dret a decidir, la democràcia, el referèndum, la república han estat, en diferents moments, marcs cognitius transversals claus generats pel moviment social i posteriorment assumits pels polítics i els mitjans de comunicació. Es descriuran els diversos actors que formen aquest extens moviment social (Plataforma cívica pel Dret a decidir, l'Assemblea Nacional Catalana, l'Òmnium Cultural, els Comités de Defensa de la República, etc.). A continuació, analitzaré com han evolucionat, generant xarxes de capital social que han estat fetes servir en diversos moments claus del procés, i que actualment es troben, probablement, en una situació d'espera.

Encara que aquesta dimensió s'oblida sovint perquè és menys coneguda que la política institucional, el moviment social a Catalunya va liderar una situació excepcional que podem considerar bon exemple de "democràcia inclusiva". La dècada 2007-2017 constitueix un periode excepcional en aquest sentit. Una oportunitat única, degut a la força del moviment i a la relativa debilitat dels partits polítics, que representa una excepció en la dinàmica i la lògica de la democràcia representativa estricta que podem trobar a Catalunya, en sintonia amb la interpretació de la política i la democràcia en el marc de l'Estat espanyol de la post-transició.

Jaume López-Hernández, Lector de Ciències Polítiques a la Universitat Pompeu Fabra (UPF), l'Institut Barcelona d'Estudis Internacionals (IBEI), i la Universitat Oberta de Catalunya (UOC). Doctor en Ciències Polítiques (UPF), Màster en Filosofia de les Ciències Socials (London School of Economics and Political Science), Llicenciat en Ciències Polítiques i Sociologia (Universitat Autònoma de Barcelona). Àrees de recerca: dret a l'autodeterminació, democràcia directa i innovació social, acció col·lectiva i epistemologia de les Ciències socials.

Antoni Ramon: "L’Observatori d'Espais Escènics - Teatres en Risc."         

Fa uns anys, en la secció d’arquitectura de la quadriennal de Praga vàrem presentar el darrer teatre-circ de Catalunya: l’Apol·lo de Vilanova i la Geltrú. O més aviat les seves cendres, ja que el local havia desaparegut, pastura de les flames, l’any 2004. La seva història tràgica era l’esperó per crear l’Observatori de teatres en risc. Des d’aleshores, el grup de recerca nascut ha anat ampliant els seus objectius, que hem dipositat en la pàgina web www.espaciosescenicos.org com plans funcionals. Les cartografies teatrals de diverses ciutats, espais escènics i teatres en risc vénen a mostrar les imatges d’un zoom que observa la relació dels teatres amb la ciutat. L’edifici en si, i de més a prop, el lloc teatral ha sabut materialitzar una idea artística al mateix temps que ha estat en consonància amb una construcció social. En aquest sentit, cal fixar l’atenció no només en els teatres, entesos com a arquitectures projectades ja de bon inici per a la representació escènica, sinó també en aquells espais trobats que, al mateix temps que generen el lloc just per a una posada en escena concreta, actuen d’agent revitalitzador i retornen espais abandonats a la vida ciutadana. Observar la disposició dels teatres a la ciutat permet captar la capacitat urbanitzadora del fet teatral a l’urbs moderna. Entre ciutat i teatres s’estableix una relació ambivalent. D’una banda, el potencial cívic de l’espai urbà atrau el teatre; de l’altra, l’activitat teatral contribueix a materialitzar la sociabilitat del lloc.

Antoni Ramon és doctor arquitecte per l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura Barcelona on és professor titular del Departament de Teoria i Història de l'Arquitectura. Coordinador del Grup de Recerca SGR, ACM Anàlisis Crítiques de la Modernitat, Arquitectura i Ciutat. Els seus àmbits d’expertesa són la teoria de l’arquitectura i l’arquitectura teatral. Precisament en relació amb aquest darrer camp, dirigeix l’Observatori d’Espais Escènics - Observatori de Teatres en Risc.

Guillem Aloy: "Atles d’arquitectura teatral a Mallorca."         

L’estudi del lloc del teatre a Palma és una investigació que mostra els espais existents, desapareguts i tancats al llarg de la història de la ciutat. Es tracta d’una catalogació, preliminar i en curs, que recull 98 espais escènics –alguns amb voluntat ostentosa, però la majora humils–. Un sistema tipològic de l’oci i de la cultura que obre una sèrie de preguntes: Quin és el motiu de la seva construcció? Qui són els seus agents i la seva arquitectura? Quin és el lloc del teatre a Palma? En aquest recorregut històric i urbà, l’estudi de l’espai del teatre esdevé un mitjà per a llegir la relació de l’arquitectura amb la cultura al llarg dels segles. Més enllà de la seva estructura arquitectònica s’ha partit de l’esdeveniment teatral i performatiu, amb una mirada amplia, per a la selecció i la definició dels espais del teatre; on l’arquitectura i l’escenografia s’entenen com el lloc de trobada, en un mateix temps, en un mateix espai, d’actors i de públic.

Guillem Aloy és arquitecte, investigador i estudiant de doctorat en teoria i història de l’arquitectura a la UPC-ETSAB amb la tesi: Atles d’arquitectura teatral a Mallorca. Territori, arquitectura i espai escènic guardonat amb el premi Ciutat de Palma d’Investigació 2017 i amb la borsa d’estudis de l’Institut d’Estudis Catalans 2018. També és membre de l’Observatori d'Espais Escènics.

Bri Newesely: "Diàleg entre espai i història – la nova Sala Beckett a Barcelona i el Radialsystem a Berlín."

A Barcelona, una escena teatral moderna està creixent: la Sala Beckett és un dels teatres alternatius més importants. Juntament amb l’Institut de Cultura, s’havia de trobar un recinte més gran amb dos escenaris i sales d’assaig: adequat per a un centre de teatre amb espais per a una escola d’actuació, per a assaigs, representacions i tallers de dramatúrgia, així com un restaurant i lloc de trobada del barri. Amb aquesta finalitat, es va transformar l’antic edifici cooperatiu Pau i Justícia del 1920 en la nova llar de la Sala Beckett. A la planta de dalt hi havia una sala de ball i a la planta baixa una botiga de queviures. La qüestió central –tant pel teatre com per l’arquitectura– dels guanyadors Ricardo Flores i Eva Prats era si l’home “pot existir sense base”, així com la manera en què es pot preservar els "fantasmes del lloc", l’edifici històric de l’antiga cooperativa, contra el fred d’un nou edifici cultural. L’argentí Ricardo Flores i la catalana Eva Prats són professors a l’Escola d’Arquitectura de Barcelona. El seu mode de funcionament es caracteritza per estudis previs amb models tridimensionals realitzats en cartró i paper. A més, donen molta importància als dibuixos manuals, només al final de la planificació de la implementació, els dissenys es processen digitalment. Els seus estudiants també van experimentar aquesta manera de treballar quan van venir a Berlín per fer una excursió: van anar a parar durant hores al Radialsystem, a la Schaubühne i a la Sophiensäle. Posteriorment, com a convidats del departament Theatertechnik del Beuth Hochschule, van confeccionar petits models de cartró dels edificis del teatre.

Bri Newesely (Beuth Hochschule Berlin), és doctora arquitecta per la Beuth Hochschule de Berlín on és professora titular del Departament de Theater- und Veranstaltungstechnik. Estudis en Belles Arts i Arquitectura a la Universität der Künste Berlin i d’Escenografia en la Kunsthochschule Weissensee Berlin. Des de 1996, és autònoma com escenògrafa, arquitecta i supervisora tècnica; el 2002 es va certificar com Bühnenmeisterin i des de 2014 és membre de l’Observatori d’Espais Escènics.

Ivan Alcázar: "Barcelona: espais "altres", alternatius i alterats. De les noves pràctiques a la "nova normalitat"."

En tres capítols successius de casos (espais trobats, reformes d'entitats, fàbriques reutilitzades) s'estudia una sèrie d'espais escènics sorgits en l'arc temporal assenyalat, a la ciutat de Barcelona i la corresponent àrea metropolitana. Cadascun d'ells té en comú amb els altres el fet d'haver estat reciclat a diferents nivells: pel que fa a la funció, en la seva relació amb el context veïnal, urbanístic i social, i amb diverses estratègies de reciclatge i adaptació arquitectònica. La tesi planteja a partir de l'estudi material i històric dels casos una analogia possible entre les derives del teatre (del drama al postdramàtic, de la dramatúrgia a la performance i les dramatúrgies del jo) i les estratègies de la reforma arquitectònica (del projecte i la definició tipològica a els corrents i escoles de restauració, a l'adaptive reuse, el collage, l'antirestauració), per acabar proposant una visió alternativa del teatre (de l'art escènica i de l'arquitectura teatral) entès més enllà -o més ençà- de l'heterotòpia.

Ivan Alcázar és arquitecte (ETSA de Barcelona-UPC: Universitat Politècnica de Catalunya). Té un màster en Teoria i Història de l’Arquitectura i actualment està preparant la seva tesi doctoral sobre els vincles entre espais reciclats i nous teatres en el seu context urbà. Des de 2000 és crític d’arquitectura i urbanisme. També és membre de l´Observatori d'Espais Escènics.

Tim Chrismann: "La colònia catalana – Katalanische Perspektiven auf den spanischen Kolonialismus in Äquatorialguinea."

Das heutige Äquatorialguinea war bis 1968 die einzige spanische Kolonie im subsaharischen Afrika. Die Kolonisierung Spanisch-Guineas, die erst nach 1898 an Intensität gewann und während des Franquismus ihre Hochphase verzeichnete, wurde in entscheidendem Maße durch katalanische Unternehmen und Kolonisator*innen mitbestimmt, sodass mit Blick auf die Territorios Españoles del Golfo de Guinea nicht selten von einer „colònia catalana“ die Rede war und ist. In Katalonien wie auch im restlichen Spanien ist die koloniale Vergangen-heit im subsaharischen Afrika – anders als im benachbarten Portugal – weitgehend in Vergessenheit geraten, eine kritische Aufarbeitung ist bis dato nur unzureichend erfolgt. Doch gerade in Katalonien sind in letzter Zeit vermehrt Bestrebungen zu beobachten, diese unterdrückte und problematische Erinnerung mittels kultureller Objektivationen im kollektiven Gedächtnis zu verankern. Ausstellungen wie Ikunde. Barcelona, Metròpoli Colonial (Museu Etnològic de Barcelona, 2016/17) und Guinea, el franquisme colonial (Memorial Democràtic, 2019), TV-Dokumentationen wie Els catalans de Guinea (TV3, 2014) oder die Romane von u. a. Carles Decors (Al sud de Santa Isabel (1999), Aquell món idíl·lic (2007), El malson de Guinea (2018)) und Gemma Freixas (Casino de Santa Isabel (2013), Malabo i les cendres (2015)) scheinen von einem allmählichen Wandel der bisherigen Erinnerungspraxis und einem wachsenden Interesse an postkolonialen Fragestellungen in Katalonien zu zeugen.
Nach einem kurzen historischen Abriss zum spanisch-katalanischen Kolonialismus in Äquatorialguinea widmet sich der Vortrag dem aktuell in Katalonien vorherrschenden erinnerungskulturellen Diskurs zum skizzierten kolonialen Erbe, um anschließend Carles Decorsʼ und Gemma Freixasʼ Romane in den Fokus der Analyse zu rücken. Auf folgende Fragen versucht der Beitrag Antworten zu geben: Wie erinnert eine Gesellschaft, die sich – insbesondere in Zeiten intensiver Unabhängigkeitsbestrebungen – als vom spanischen Staat kolonisiert erachtet, die eigene Vergangenheit als kolonialer Akteur? Mittels welcher Motive und Ästhetiken werden Kolonisierte und Kolonisierende literarisch inszeniert? Und inwiefern sind die untersuchten Romane als Teil der Memoria-Literatur zum Franquismus zu verstehen?

Tim Christmann ist Doktorand an der Universität des Saarlandes mit einem Projekt zur Dikta-turverarbeitung in der hispanophonen Literatur aus/über Äquatorialguinea. Nach dem Studium der Hispanistik, Frankoromanistik und Italianistik an der UdS war er von 2016 bis 2018 wissenschaftlicher Mitarbeiter am Lehrstuhl für Romanische Literatur- und Kulturwissenschaft (Schwerpunkt Hispanistik) an der UdS. Seit September 2018 ist er Stipendiat in der Promotionsförderung der Friedrich-Ebert-Stiftung.

Patrick O. Steinkrüger: "Language and Culture of the Catalan Gipsies in France."

In the first part of the talk, I will give an overview of Gipsy languages and their contacts in (Western) Europe with a special focus on Romance speaking areas. I an a second part, I present the Catalan speaking Gipsies in France who have been settling mainly in Catalunya-Nord.I will focus on special features of their language, the data taken essentially from Casanova (2016) but also own experience in Perpinyà. Finally, I resume the fact of the language and culture in comparison to other Gipsy communities in Europe.

Patrick O. Steinkrüger (Universität Göttingen)

Montserrat Franquesa Gòdia: "Escriptores de l’exili alemany traduïdes al català."

So lange ist es her... és el títol d’un poema amb el qual Else-Lasker-Schüler evoca el temps passat i la terra llunyana, el record del camí perdut per l’exili de 1933. Traduïda per Feliu Formosa (El meu piano blau, 2017) és juntament amb Nelly Sachs i Anna Seghers una de les poques escriptores vertriebene, expulsades pel nazisme, que avui podem llegir en català. Es tracta d’autores que van perdre el públic natural, que no van poder ser llegides en el moment que escrivien i que la Generació del 47 va silenciar. Dones que van quedar apartades del sistema literari al qual pertanyien.

Acabat el conflicte, a partir de 1945, només uns quants autors van tornar a Alemanya, a canvi del recentment anomenat kommunikatives Beschweigen, una mena de silenci còmplice: oblidar el propi passat per tal de poder tornar a formar part del sistema literari alemany i europeu. Fou el cas de Günther Grass, per exemple, precisament un dels més traduïts.

La majoria dels escriptors que va anar a l'exili, tot i tenir una fi tràgica (Joseph Roth, Walter Benjamin, Ernst Toller o Stefan Zweig), ha estat traduïda i les seves obres han arribat a molts d’altres sistemes literaris. En canvi, les veus femenines han necessitat més temps i han patit una recepció molt més irregular. Proposem una comunicació sobre les traduccions catalanes d’autores alemanyes bandejades per l'auge del nazisme; un repàs a la seva història en català amb l’objectiu més ampli de donar llum sobre el paper que exerceix la literatura en la recuperació de la identitat i de les arrels perdudes.

Montserrat Franquesa Gòdia (Universitat Autònoma de Barcelona), Doctora en Traducció, llicenciada en Filologia Clàssica i Germanística, professora a la UAB, membre del GETCC (Grup d’Estudi de la Traducció Catalana Contemporània) i cap de redacció de VISAT, la revista de traducció literària del PEN Català. Tradueix de l’alemany, del francès i del grec modern.

Teresa Molés-Cases: "Els estudis de traducció basats en corpus: l’expressió i la traducció de la Manera al corpus COVALT."

Des de fa aproximadament tres dècades, els Estudis Descriptius de Traducció, centrats en la identificació de normes, lleis o regularitats que governen l’activitat traductora, s’han servit de l’anàlisi de corpus per validar teories de forma empírica. Si s’interroguen amb eines de gestió avançada, els corpus permeten analitzar grans quantitats de dades i extreure de forma automàtica tendències en el llenguatge que de forma manual serien pràcticament impossibles d’identificar.

L’objectiu d’aquesta contribució és, d’una banda, presentar el corpus COVALT (Corpus Valencià de Literatura Traduïda), un corpus narratiu en línia compilat pel grup de recerca homònim de la Universitat Jaume I que inclou actualment sis subcorpus paral·lels (anglés>català/castellà, francés>català/castellà i alemany>català/castellà) i dos subcorpus comparables monolingües (català i castellà) i que pot resultar d’interès no només per a estudiosos de la traducció, sinó també d’altres àmbits, com ara la lingüística contrastiva. D’altra banda, detallarem una sèrie d’estudis que han adoptat com a base empírica el subcorpus alemany>català del corpus COVALT. En concret, aquests fan referència a les diferències tipològiques entre la llengua alemanya i la llengua catalana a l’hora de conceptualitzar la informació semàntica i destaquen les conseqüències d’aquestes divergències per a la traducció de la Manera (de moviment, de comunicar-se, de menjar i de beure, etc.) en textos narratius, com ara l’omissió, la modulació o l’addició d’informació.

Teresa Molés-Cases (Universitat Politècnica de València), és llicenciada en Traducció i Interpretació i doctora en Estudis en Traducció i Interpretació per la Universitat Jaume I. Actualment, és Professora Ajudant Doctora al Departament de Lingüística Aplicada de la Universitat Politècnica de València. Els seus àmbits de recerca són els estudis de traducció, la lingüística de corpus, la lingüística cognitiva i l’aprenentatge de llengües. La seva tasca docent s’ha centrat en l’adquisició de la competència traductora i l’ensenyament de llengües.

Núria Esther Monzonís Carda: "Ensenyament de la traducció en la parella lingüística alemany-català fent ús d’eines digitals: estudi empíric de la traducció dels verbs modals en alemany."

La traducció dels verbs modals de l’alemany a les llengües romàniques, com ara el català, presenta un repte. En català no comptem sempre amb una equivalència directa i clara d’aquest tipus d’expressió de la modalitat, per tant cal buscar la millor manera d’aproximar-se i transmetre el mateix significat. També s’ha de tenir en compte que fins i tot la classificació dels verbs modals i els seus usos en alemany resulta un tema controvertit, la qual cosa no facilita la tasca del traductor quan intenta buscar els equivalents corresponents en cada context.

En la ponència s’hi exposen els resultats d’un estudi empíric realitzat per veure on tenen més dificultats els alumnes de traducció a l’hora de traduir els verbs modals de l’alemany al català i com es poden resoldre aquests problemes. Aquest estudi se centra en les dificultats amb les quals es troben els estudiants de traducció, ja que aquesta problemàtica, a més, presenta un repte major per a ells, que combinen els seus estudis universitaris amb els estudis de la llengua estrangera. Açò vol dir que potser tindran problemes no només de comprensió, sinó també a l’hora de trobar els equivalents més adients en la llengua catalana. A l’estudi s’han utilitzat eines digitals aplicades a la traducció, com ara corpus o eines de traducció assistida per ordinador (TAO), les quals han servit per reflexionar d’una manera traductològica sobre les equivalències dels verbs modals en la llengua catalana. Aquest estudi és una mostra més de la importància de saber utilitzar les eines digitals que hi ha al nostre abast per tal de fomentar la competència traductora dels nostres alumnes.

Núria Esther Monzonís Carda (Universität Leipzig), es va graduar en Traducció i Interpretació per la Universitat Jaume I. Va realitzar el Màster en Educació amb l’especialitat d’alemany com a llengua estrangera en la Universitat de València i en els últims dos anys ha estat impartint espanyol a Suïssa abans d’incorporar-se com a lectora de català a la Universitat de Leipzig.

Felix Hoberg: "Avaluació de l’Skype Translator: concepció d’un model analític per a la parella de llengües català-alemany."

El processament de llengües automàtic, el reconeixement automàtic de llengües i la traducció automàtica (TA) són considerats com a innovacions valuoses dins de la indústria lingüística. Els avanços en aquest àmbit, però, encara es perceben amb un cert grau d’escepticisme. Per tant, els sistemes esmentats requereixen ser avaluats contínuament, sobretot, això que fa referència a la interacció dialogal entre l’home i la màquina. L’Skype Translator de Microsoft ens serveix com a estudi de cas. Aquest tradueix en temps real per a deu llengües en xats de veu i per a més de 60 llengües en xats de textos.

Per a explicar com l’avaluació de TA es pot aplicar a serveis com l’Skype Translator i com s’ha de concebre al nivell dialogal, en aquest projecte de recerca combinem la política lingüística, la comunicologia i la traducció automàtica. A més a més, hi analitzem, amb l’aplicació d’un sistema de TA, el comportament de participants de conversa. L’any 2019, vam realitzar un estudi de camp amb un eye tracker. En aquest estudi vam enregistrar xats de textos entre usuaris de l’Skype Translator de llengua materna alemanya i catalana per comprovar cap a on els participants miren durant aquest tipus de conversació.

A continuació, les dades lingüístiques així recollides les vam ajuntar dins d’un corpus paral·lel bilingüe, el qual no només conté els originals alemanys i catalans, sinó també les respectives traduccions fetes pel sistema de TA. Aquests textos s’han d’analitzar quant a característiques lingüístiques i quant a la qualitat de la traducció de la TA, el focus, però, seran els elements dialogals, com per exemple el moviment ocular.

Els participants de l’estudi pilot, mitjançant els xats de textos d’una durada de 15 minuts amb 10-15 torns respectivament, van presentar una reacció positiva quant a la qualitat de les seves conversacions i indicacions per possibles àmbits d’aplicació. Les respostes negatives, però, sovint van ser problemes lingüístics i lèxics. Com que l’avaluació dialogal encara és nova, l’hem d’operacionalitzar per xats de textos basats en la TA.

Felix Hoberg (Universität Leipzig), va estudiar translatologia a Germersheim i Barcelona. És traductor jurat pel francès, castellà i alemany. Actualment, està fent el seu doctorat a l’IALT (a la càtedra de translatologia) en l’àmbit de la tecnologia lingüística. Altres àmbits de recerca són la lingüística del discurs i de corpus, didàctica universitària, TA posteditada, software lliure i treball col·laboratiu.

Christine Paasch-Kaiser & Felix Hoberg: "Eines digitals a l’aula de traducció del català a l’alemany."

Els diferents estudis al Departament de Lingüística Aplicada i Translatologia (IALT) a la Universitat de Leipzig (UL) són estudis basats en la investigació i orientats a l’acció. Aquesta orientació esdevé dels continguts pràctics: la traducció i la interpretació són components essencials de la formació i de la professió dels traductors. Per tant, una gran part de l’ensenyament es dedica a aquests components.

Treballant amb el català, llengua minoritzada, la mancança de recursos fiables és un gran problema per l’ensenyament, pels docents i alumnes. Encara que hi hagi diferents diccionaris monolingües i bases de dades terminològiques pel català, com també algunes obres bilingües (gramàtica contrastiva amb un llibre d’exercicis, diccionari), falten obres bilingües exhaustives per la combinació lingüística o ben bé per la traducció del català a l’alemany.

És per això, que presentem un projecte didàctic actual, que vam realitzar al semestre d’hivern 2019/20 en l’àmbit de la traducció català-alemany, com també la seva avaluació. El projecte, concebut com a projecte de co-teaching, integra diversos elements innovadors (digitals, automatitzats) a l’ensenyament pràctic (manual) de la traducció de la llengua minoritzada català.

Mitjançant l’ús d’eines digitals de e-learning posem un remei (segons la classe de text) a la mancança de materials didàctics. A més a més, així propulsem un ús augmentat i la integració d’aplicacions per la traducció automatitzada, la preedició i la postedició a l’ensenyament de la traducció. No només es crea un glossari – com a preparació (laboral) per l’ús de bases de dades terminològiques i sistemes TAO (traducció assistida per ordinador) –, sinó també cada alumne redacta una entrada per a un Wiki temàtic, en el qual tractem, de manera contrastiva, característiques diferencials i comuns especifiques d’aspectes formals i gramaticals dins de la parella lingüística català-alemany. Els alumnes recorren tant al coneixement de la literatura especialitzada com també a resultats de la traducció humana i de la traducció automàtica. Basats en aquests resultats, fan palès problemes de traducció i possibles estratègies de solució, els documenten, i analitzen la TA de manera crítica.

Dr. Christine Paasch-Kaiser (Universität Leipzig), va estudiar filologia romànica i estudis llatinoamericans a Tübingen, París i Berlín. Es va doctorar a la Universitat de Leipzig al camp de la lingüística variacional del castellà al País Basc. Actualment, és investigadora postdoctoral a l’IALT (a la càtedra de lingüística iberoromànica i translatologia) amb un estudi diacrònic sobre terminologia legal medieval. Altres temes de recerca són el contacte lingüístic, la política lingüística i la didàctica traductòria.

Felix Hoberg (Universität Leipzig), va estudiar translatologia a Germersheim i Barcelona. És traductor jurat pel francès, castellà i alemany. Actualment, està fent el seu doctorat a l’IALT (a la càtedra de translatologia) en l’àmbit de la tecnologia lingüística. Altres àmbits de recerca són la lingüística del discurs i de corpus, didàctica universitària, TA posteditada, software lliure i treball col·laboratiu.

Constanze Gräsche: "La traducció literària com a procés de gestió cultural (poc digital)."

Fins al dia d’avui s’han traduït unes 385 obres literàries del català a l’alemany, la majoria des de principis dels anys 90 del segle XX. Una vista general sobre això ofereix la base de dades TRAC (Traduccions del català a altres llengües) de l’Institut Ramon Llull (IRL). A més a més, l’IRL opera una base de dades de traductors literaris —la TRADUCAT—, amb el català com a llengua de traducció. Aquestes bases de dades, sobretot, són eines per fer visible traductors literaris, cosa que és especialment important per a les llengües minoritzades. També el P.E.N. català té un projecte per la visibilització de traductors literaris, la revista digital de literatura i traducció visat. No només s’hi tracta de la pròpia (feina de) traducció, sinó també de la importància de la traducció literària en general i de temes relacionats.

Malgrat això, ens podem preguntar quin rol juga allò “digital” en la traducció literària real. Sens dubte, existeixen alguns primers estudis en aquest àmbit, on, per a llengües molt properes ja es presenten resultats molt bons en el cas de la traducció automàtica (TA). En el mercat literari, però, encara predomina la traducció humana (TH). És això, sobretot, producte de la qualitat o dels recursos de la TA? Fins a quin grau, en el cas de la TH, són importants les experiències pròpies, el coneixement geogràfic i el contacte personal (amb l’escriptor(a))? És possible fer paraules la plasticitat i la vivacitat i fer-les arribar als lectors, només basat en informacions digitals, sense poder experimentar-les personalment? Quins límits té la virtualitat?

Tractem aquestes preguntes d'una manera exemplar mitjançant el procés de traducció de la novel·la històrica catalana L'Hospital dels Pobres de Tània Juste. Com que la traducció literària és un procés important de gestió cultural, ens ocupem d’allò que la presència física de la traductora a la ciutat de Barcelona va aportar a la traducció quant a la plasticitat i la comprensió. La importància d'aquests aspectes també es fa òbvia si ens fixem en el fet que cada cop hi surten més mercats de la literatura (traduïda). Com a exemple, esmentem rutes turístiques basades en novelles històriques (p. ex. les novelles de Carlos Ruiz Zafón) i un mapa literari publicat per l'Ajuntament de Barcelona, on ambdós exemples ens animen a comparar la novel·la (traduïda) amb la realitat.

Constanze Gräsche (Univeristät Lepizig), va estudiar traducció i translatologia a Colònia, Bogotà, Leipzig, Concepció i Barcelona. És traductora literària com també traductora jurada per l’anglès, el castellà, el català i l’alemany. Actualment, està fent el seu doctorat al Departament de Lingüística Aplicada i Translatologia (IALT) de la Universitat de Leipzig sobre la realitat sociolingüística de parelles lingüísticament mixtes. Els seus àmbits de recerca són la sociolingüística, la lingüística migratòria i llengües minoritzades, com també la subtitulació i la traducció literària.

Sílvia Perpiñán: "Bilinguals as Agents of Linguistic Change."

The role of language transfer and/or pressure from the dominant language in a bilingual context such as the one in Catalonia has been long debated. Still, there are very few studies that investigate systematically the morphosyntactic properties of Catalan-Spanish bilinguals. In this talk, I will present novel Catalan data from varying types of adult Catalan-Spanish bilinguals whose onset of acquisition to Catalan has been by age 3. By taking into account language dominance, measured through quantity and quality of input, onset of exposure, linguistic environment, language identity, etc, we want to contribute to the debate on the factors that characterize the outcomes of early bilingualism (Cornips & Hulk, 2008; Meisel, 2009, 2011; Perpiñan, 2017; Tsimpli, 2014; Unsworth, 2013, Unsworth, Argyri, Cornips, Hulk, Sorace & Tsimpli, 2014).

In particular, I will focus on the acquisition of Catalan clitics in three types of adult bilinguals: Spanish-dominant, Catalan-dominant and Balanced Bilinguals, from two different linguistic environments (Metropolitan area of Barcelona vs. Central Catalonia). The results from non-personal clitics show delayed and incomplete acquisition, even in bilinguals who live in predominantly Catalan speaking areas. The results from other linguistic structures such as DOM or locative and existential constructions also display crosslinguistic influence on the one hand, and the creation of a bilingual variety through language convergence on the other.

These results are not very different from what has been found in other stable bilingual societies (Spanish-Basque by Ezeizabarrena, 2012; English-Welsh by Gathercole & Thomas, 2009) and raise questions regarding critical period effects in language development, and highlight the importance of quantity and quality of input received. Finally, I will argue that Catalan is undergoing language change motivated by internal and external factors, and that Spanish-dominant bilinguals and to some extent also Balanced Bilinguals are leading this change.

Sílvia Perpiñan is a 'distinguished researcher Beatriz Galindo Senior' at the Universitat Pompeu Fabra. She got her Ph.D. at the University of Illinois, Urbana-Champaign. Later, she became an Associate Professor at the University of Western Ontario in Canada. Her research focuses on L2 acquisition, heritage languages, and on Catalan-Spanish bilingualism. 

Laia Arnaus Gil, Amelia Jiménez-Gaspar: "L’adquisició del català com a llengua d’herència en infants multilingües a la ciutat d’Hamburg."

Estudis recents s’han centrat en l’adquisició del català amb altres llengües diferents del castellà dins i fora dels territoris de parla catalana. Alguns han analitzat l’adquisició simultània del català amb l’anglès (Juan-Garau & Pérez-Vidal 2001, Pérez-Vidal & Juan-Garau 2002) o amb l’alemany (Arnaus Gil 2013, Arnaus Gil & Müller 2015, Jiménez-Gaspar, Arnaus Gil & Müller 2020). El focus d’aquestes investigacions engloba tant l’estudi de fenòmens lingüístics com l’estudi dels factors que influeixen sobre la competència del català.

Arnaus Gil & Müller (2020) examinen la competència lingüística de 16 infants multilingües (d’entre 3;3 i 7;9) amb català, castellà i alemany/francès a Mallorca o Alemanya. Els resultats mostren una alta competència en català, independentment del nombre de L1s i de la llengua de l’entorn. Aquest estudi conclou que les estratègies lingüístiques parentals no repercuteixen en la competència del català a Mallorca. Poeste, Müller & Arnaus Gil (2019) investiguen l’ús del Code-Switching (CS) en 122 infants trilingües/multilingües. Els seus resultats mostren poca freqüència d’aquest fenomen i no troben una relació entre CS i dominància lingüística. Altres estudis (Patuto et al 2014; Juan-Garau & Pérez-Vidal 2001) assenyalen una proporció més elevada de CS intersentencial (Müller et al 2015) en la llengua d’herència.

Presentem un estudi pilot amb setze infants multilingües (mitjana d’edat 5;7), residents a Hamburg, que creixen amb català com llengua d’herència. Hem realitzat una gravació d’aproximadament 30 minuts en cada L1. També hem administrat un qüestionari d’input lingüístic (Torregrossa & Bongartz 2018) per examinar els factors que puguin afectar la competència lingüística de la llengua d’herència. Seguint la literatura, esperem observar una competència lingüística del català comparable a la de l’estudi d’Arnaus Gil & Müller (2020), una relació positiva entre les estratègies lingüístiques parentals i el nivell lingüístic, i una freqüència baixa de CS, essent el CS intersentencial el tipus més freqüent.

Laia Arnaus Gil és professora de lingüística de llengües romàniques a la Universitat d’Hamburg. Formà part del projecte sobre Code-Switching en infants bilingües (Universitat de Wuppertal) i posteriorment ha co-dirigit un projecte sobre el trilingüisme precoç. Recentment ha obtingut finançament per a un estudi pilot (el català com a llengua d’herència a Alemanya).

Amelia Jiménez-Gaspar és professora del Departament de Filologia Espanyola de la Universitat de les Illes Balears. Treballà com a col·laboradora científica en el projecte sobre el trilingüisme en edats primerenques (Universitat de Wuppertal, 2015-2016). Actualment, col·labora en l’estudi pilot sobre el català com a llengua d’herència a Alemanya.

Eva Juarros Daussà: "Minority Language Families in Diaspora: Catalans in New York City."

Educating multilingual children is an adventure ideally shared by teachers and parents. In order to encourage families to embark on, and persist in, the multilingual challenge, teachers benefit from a deep understanding of why parents decide to transmit which of their languages or not, and how they manage. Mixed and migrant families offer a particularly interesting case, since typically parents are forced to make conscious choices regarding their language repertoire. They can also illuminate the dynamics concerning societal multilingualism, where choices might be more environmentally mediated. I present one such case within the USA, a rich multilingual society, yet where, due to dominant ideologies promoting the hegemony of English, intergenerational transmission of other languages is oftentimes weak. Through questionnaires as well as ethnographic interviews, I examine linguistic practices and ideologies by multilingual families residing in NYC, in which one of the parents is born in Catalonia. Potential languages for transmission are: two locally available and globally projected languages, English and Spanish; and Catalan, not only a minoritized language at home, but also one with no presence in the American landscape. In the sample of 62 families, parents transmitted Catalan in a surprising proportion, and in many cases at the cost of Spanish. A motivational analysis revealed that the determinant factor was the distribution of integrative and personal values among the languages and the symbolic role that the languages had in the construction of identity. This population is compared with the NYC Galician community, which presents similar sociolinguistic characteristics, but opposite linguistic choices. An analysis of language ideologies reveals that the dominant linguistic ideologies in the homeland, tending to monoglossia in Catalonia and to heteroglossia in Galicia, were maintained in the diasporic context, where, in an accelerated and condensed manner, they produce divergent results regarding parental desires for intergenerational transmission.

Eva J. Daussà works at the University of Groningen in the Minorities and Multilingualism program (tenured 2019). She received her PhD degree from the University of Massachusetts-Amherst within the field of morphosyntax. Her research focuses on the linguistic phenomena associated with multilingualism and the dynamics of complex linguistic ecologies.

Maria del Mar Vanrell, Francesc Ballone, Teresa Cabré, Pilar Prieto, Carlo Schirru & Francesc Torres-Tamarit: "El català de l’Alguer: una varietat sarditzada?"

El català es parla a l’illa de Sardenya des de la conquesta pactada de l’Alguer per part de la Corona d’Aragó l’any 1354 i la posterior repoblació per parlants de català de diferents àrees del domini lingüístic. Des de llavors, l'alguerès, nascut com a koiné entre diferents varietats catalanes, ha estat modificada pel sard, com a llengua de contacte i com la llengua inicial de molts d’immigrants arribats a la ciutat sobretot a partir de les dues pestes que afectaren la població els anys 1582-1583 i el 1652. Això explica que sovint s’hagi parlat de l’alguerès com d’una varietat sarditzada. En aquest treball explorem l’efecte que ha tingut el contacte intens entre l’alguerès i el sard mitjançant l’anàlisi de l’entonació dels enunciats produïts per 176 parlants (7 parlants d’alguerès, 9 del sard i 160 parlants de català de diferents varietats de fora de l’Alguer). Els resultats de l’anàlisi demostren que les set configuracions nuclears descrites per al sard són presents també en alguerès i s’associen amb les mateixes funcions lingüístiques. No obstant això, la meitat d’aquestes configuracions nuclears també són característiques dels parlars catalans de fora de l’Alguer. És important destacar que s’ha trobat un patró que sembla ser específic de l’alguerès: es tracta de la configuració L+H* !H% (l’entonació cantada del vocatiu), l’accent nuclear de la qual pot associar-se a la primera síl·laba dels vocatius disil·làbics truncats (p. ex.: Ma_L+H*ri’_!H%!, Mi_L+H*que’_!H%!). Aquesta associació tonal sembla suggerir que la primera síl·laba del vocatiu truncat és la síl·laba amb accent lèxic en l’estructura superficial. Per concloure, les dades d’aquest treball demostren que l’alguerès, com a varietat de contacte, no és només el resultat de la interferència de les llengües veïnes, sinó que també exhibeix un cert grau d’innovació lingüística.

Maria del Mar Vanrell és professora contractada doctora de la Universitat de les Illes Balears. Ha treballat a la Universidad Autónoma de Madrid i a la Freie Universität Berlin. La seva recerca se centra en l’entonació de les llengües romàniques, les interfícies gramaticals externes i l'adquisició de la llengua inicial.

Francesc Ballone és membre de la Secció Filològica de l’Institut d’Estudis Catalans. Es va doctorar l’any 2013 a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva recerca se centra en la fonètica segmental, amb atenció especial a la relació qualitativa entre les vocals de l’alguerès, el català i el sard.

Teresa Cabré Monné és professora titular de la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva recerca se centra en l’estudi dels processos de truncament i minimitat, l’adaptació fonològica dels manlleus, les interfícies gramaticals i l’estructura prosòdica en català, castellà i altres llengües romàniques.

Pilar Prieto és professora i investigadora ICREA de la Universitat Pompeu Fabra. Ha treballat als Bell Laboratories i a la Universitat Autònoma de Barcelona. La seva recerca se centra a comprendre el paper de la prosòdia i els gestos en la comunicació humana des d’una perspectiva cognitiva i del desenvolupament.

Carlo Schirru és professor titular de la Università degli Studi di Sassari. Ha fet nombroses estades de recerca a les Universitats de Grenoble, Ais de Provença, Càller, Zurich, entre d’altres. Ha estudiat diferent llengües, sobretot des del punt de vista de les interferències en l’adquisició de les llengües segones.

Francesc Torres-Tamarit és investigador permanent del CNRS/Universitat París 8. Ha treballat a l’Institut Meertens a Amsterdam i a la Universitat Lliure d’Amsterdam. La seva recerca se centra en la fonologia mètrica, l'opacitat fonològica, la teoria de l’optimitat i el serialisme harmònic.

Àlex Martín Escribà: "Negra i valenciana: centralitats i perifèries."

Si ha un indret on s’ha incrementat notablement el conreu del gènere negre i policíac és la capital del Túria i els seus territoris. I és que la proliferació i transformació que ha patit el País Valencià no ha estat exempta de problemàtiques: increment demogràfic, especulació urbanística, excés de turisme, corrupción política, institucional i periodística, inmigració i multiculturalitat, màfies estrangeres o malversacions de fons. En aquesta comunicación analitzarem el principals autors que conreen aquest gènere i obrirem noves perspectives per al futur d’una conjunt d’autors que han situat la narrativa valenciana en el millor dels seus moments.

Àlex Martín Escribà (Universidad de Salamanca), és profesor titular de llengua i literatura catalanes i codirector del Congrés de Novel·la i Cinema Negre a la Universitat de Salamanca. Part de la seva activitat investigadora se centra en l’estudi del gènere negre i policíac en llengua catalana. 

Raquel Mengual Pons: "Arabismes en el català del País Valencià"

La meua proposta de presentació per al Col·loqui Germanocatalà tracta el tema dels arabismes en la llengua catalana, en específic en el territori del País Valencià, en la variant lingüística valenciana que és on més se’n troben per raons històriques.

En aquesta exposició tinc pensat fer una breu explicació històrica de per què hi trobem tantes paraules d’arrel àrab en vocabulari de tota mena com toponímia, termes comercials, del món rural i d’oficis tradicionals i podem trobar també alguns paral·lelismes entre el valencià i l’àrab en la parla col·loquial o familiar, que en molts casos són les aportacions d’aquells musulmans que van haver d’abandonar l’àrab i van haver d’aprendre la llengua del nou Regne cristià: el català.

Després d’explicar el context històric, em centraré en localitzar en un mapa del territori on hi trobem arabismes i faré una classificació segons el tipus de paraula, com ja he classificat en el darrer paràgraf, però amb més precisió. Com és lògic, també parlaré de l’herència cultural, arquitectònica i general que ens deixaren els mossàrabs, que impregna la cultura valenciana i que es mostra també a través de la llengua.

En resum, l’objectiu de la meua presentació es mostrar que moltes de les particularitats del valencià es deuen a la gran influència de la cultura i la llengua àrab, ja que durant l’expansió aràbiga a la península ibèrica, aquest va ser el territori de parla catalana actual que més temps va estar poblat per persones que parlaven àrab i, tot i que foren finalment expulsats, durant molt de temps foren també valencians.

Raquel Mengual Pons (Universitat d'Alacant), estudiant d’últim curs de Traducció i Interpretació (Universitat d’Alacant) d’anglés i alemany. Vaig fer una estada Erasmus d’un any a la Universitat de Leipzig durant el curs 2018-19. Actualment estic fent pràctiques al Servei de Llengües de la Universitat d’Alacant.

David Garcia: Referències culturals en la música valenciana contemporània

Durant el que portem de segle XXI, la música valenciana ha viscut un reviscolament després de la sequera que hi va haver als 90 i part dels 80 del segle XX, quan la Nova Cançó va anar apagant-se. Les raons d’aquella davallada són diverses i algunes d’interessades. La qüestió és que més o menys a partir del 2005 comencen a consolidar-se alguns grups, apareixen propostes de tot tipus i es crea un moviment col·lectiu que demana els espais que se li han negat als auditoris i als mitjans. Tot això pren força i dóna com a resultat una situació actual amb un panorama continu creixent de produccions musicals, festivals per tot el País Valencià i, sense arribar a una situació normal, una millora del context dels artistes i sobretot, del coneixement del públic potencial que hi ha música en la seua llengua, de qualitat i de qualsevol estil.

Aquestos artistes han fet servir en les seues lletres elements culturals amb unes referències culturals adscrites i arrelades al País Valencià. D’una banda, tenim els aspectes referits a la cultura popular festiva com ara les muixerangues, els tipus de formacions musical com les bandes, els instruments de la música tradicional com les dolçaines, bandúrries i alters instruments de corda, l’esport tradicional valencià com la pilota… Això a banda, trobem a les cançons molta fraseologia popular que des del punt de vista lingüístic enriqueix les composicions i manté viva una manera de comunicar i alhora també són presents molts personatges de la iconografia popular valenciana pròpia de rondalles i d’altres mitologies.

Analitzarem aquesta presència en les cançons dels músics valencians d’aquest tombant de segle i en farem mostra audiovisual.

David Garcia (Universitat d'Alacant), llicenciat en Traducció i Interpretació (Universitat d’Alacant) i Màster en Gestió Cultural (Universitat de València/Universitat Politècnica de València). Docent de llengües en secundària i escoles d’adults (País Valencià i Mallorca). Actualment, tècnic al Servei de Llengües i professor associat (llengua i traducció) al Departament de Filologia Catalana (Universitat d’Alacant).

Toni Maestre: "Gènere i nació en curs: una reflexió al voltant dels conceptes de transició nacional i gènere trans."

En els últims anys, arran de l’anomenat “procés sobiranista”, existeix un debat públic sobre la definició de catalanitat (Bel Olid 2017; Jenn Díaz 2018; Brigitte Vasallo 2018; Isaias Fanlo 2020). Des de posicions feministes i queer, alguns arguments apunten a la necessitat de diversificar el subjecte nacional català forjat per la ideologia burgesa des de la Renaixença i vigent pràcticament fins als anys 70, quan precisament els moviments d’alliberament de la dona i LGBT, juntament amb la nova esquerra, la contracultura i els incipients moviments socials, van començar a posar en dubte els principis ideològics del sistema capitalista burgès i, en el nostre cas, el subjecte del nacionalisme català.

Igual que la teoria queer, el concepte “trans” ens pot ajudar a reflexionar sobre les identitats fluïdes, híbrides, diverses i poroses, no sols en la vessant sexual o de gènere, sinó també en la nacional. Segons Paul B. Preciado (2015), la identitat no seria mai un fenomen fix, sinó un procés permanent de formació i redefinició; les metàfores informàtiques sobre sistemes que s’actualitzen i actualitzacions dels sistemes en curs expressen molt bé aquesta idea.

Des d’aquesta perspectiva, en aquesta comunicació m’interessa aprofundir en els paral·lelismes existents entre la reformulació de la identitat trans i la identitat nacional, aplicada al cas català. Per tant, a partir dels postulats de la teoria queer (fortament constructivistes), examinaré tot un seguit de discursos literaris (com els poemes de Ian Bermúdez, la peça teatral de Sebastià Portell o la novel·la de M. Aurèlia Capmany), relats personals a les xarxes socials i reflexions crítiques d’activistes (Miquel Missé, Pol Galofre) per comprovar les sinèrgies que es produeixen entre gènere i nació en el debat identitari. De fet, es tracta d’un debat força controvertit, en què resulta molt complex discernir les diferents idees que s’hi confronten, però que, per aquest mateix motiu, és alhora una discussió molt enriquidora que ens pot ajudar a avançar col·lectivament.

Toni Maestre (Universitat d'Alacant) és Professor Titular d’Universitat, en l’àrea de Literatura Catalana Contemporània. Ha sigut professor col·laborador de la Universitat Oberta de Catalunya i professor visitant a la Universitat de Durham (Regne Unit). És autor de sengles llibres sobre Quim Monzó i Sergi Pàmies i de diferents articles sobre literatura contemporània, periodisme, cinema i xarxes socials. Les seues línies d’investigació més recents són l’estudi de les masculinitats, la sexualitat i la teoria queer.

Anna Esteve: "LIJ i construcció de la identitat. A propòsit de Duna, de Muriel Villanueva."

Segons Yubero y Larrañaga (2013), els infants a partir dels 3 anys demostren coneixement del seu propi gènere; als 6, comencen a estereotipar qualitats i comportaments i l’adolescència esdevé el període decisiu per a l’adquisició de pautes i valors de gènere. Segons Leaper i Friedman (2007), cap als 10 anys o abans, poden mostrar coneixement de discriminació de gènere.

En aquest procés la literatura infantil i juvenil juga un paper clau, ja que és el reflex de la societat que la produeix i, en el cas de la literatura per a infants i joves, un referent que ajuda a la consolidació de les identitats i del sentiment de pertinença al grup i a la societat. És, doncs, fonamental que els personatges de les històries representen paràmetres socials i culturals del context dels relats (Lluch: 2012).

En aquesta comunicació revisarem la LIJ catalana més recent per observar com s’ha incorporat la diversitat de gènere al catàleg de publicacions i analitzarem Duna, (2015), de Muriel Villanueva. Ens centrarem en el personatge de Max i les dificultats que experimenta per assumir la identitat transsexual, en paral·lel amb l’assumpció de la identitat de la protagonista Duna.

Anna Esteve (Universitat d'Alacant), és Professora titular del Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. Les seues línies d’investigació són la literatura catalana actual (especialment la literatura autobiogràfica), la didàctica de la literatura i la literatura infantil i juvenil catalana, matèria sobre la qual imparteix una assignatura a la Facultat d’Educació.

Eduard Baile: "La representació de la dona en els còmics d'Enric Sió: una inversió subtil de l'arquetip hipersexualitzat?"

En l'obra del comicaire Enric Sió, referent de l'avantguarda en el pas dels seixanta als setanta en l'àmbit del còmic europeu (sovint, publica en revistes italianes i franceses), la representació de la dona sota un prisma altament sexualitzat hi juga un paper important, especialment pel que fa al vessant iconogràfic però també argumental (Horn 1977). Així, en obres com Lavínia 2016 o la guerra dels poetes (1968, en col·laboració amb l’escriptor Emili Teixidor), Agharda (1969) o Mara (1971), hi trobem una proposta de còmic d'autor (Villamandos 2011; Riera 2019) en què es plantegen reflexions sociològiques i èticomorals a través de les peripècies de dones exuberants, objectualitzades gràficament mitjançant la perversió del paradigma de la donna angelicata, que, a més, és filtrat pel tamís pop de la moda coetània (segons els dissenys de Mary Quant, per exemple), però que, subreptíciament, es revelen com a personatges afanyats a trobar camins propis front als hòmens.

Aparentment ingènues i mer reclam visual per a l'ull del lector masculí, les heroïnes de Sió (com altres referents europeus tals com Valentina (1965) de Guido Crepax, Barbarella (1962) de Jean-Claude Forest o Les aventures de Jodelle (1966) de Guy Peellaert i Pierre Bartier) es revelen com a agents transformadores de la societat via una assumpció desacomplexada (i política) dels plaers del sexe, en clara connexió amb el clima intel·lectual i cultural de l'època (Firestone 1970; Millet 1971). Hi ha, doncs, un trencament de l'arquetip de la dona en el còmic com a objecte per a l'excitació masculina precisament a partir d'una plasmació que, en la superfície, segueix fil per randa la iconografia convencional (Barrero 2008; Vila 2017), de manera que, en un context farcit d'ambigüitats, és el lector qui hi ha d'inferir el sentit final, si és que n'hi ha un en sentit estricte.

Eduard Baile (Universitat d'Alacant), és Professor Contractat Doctor en el Departament de Filologia Catalana de la Universitat d'Alacant. Com a investigador sobre còmic, és coordinador acadèmic d'Unicòmic, associacíó investigadora a partir de la qual s'organitzen jornades especialitzades de tipologia diversa (https://web.ua.es/va/unicomic/congres-unicomic.html) i de l'Aula de Còmic de la Seu Ciutat d'Alacant de la UA (https://web.ua.es/va/aulacomic/aula-de-comic-universitat-d-alacant.html).

 

M. Àngels Francés: "L’espai del gènere en Carmelina Sánchez-Cutillas i Maria Barbal."

Aquesta proposta de comunicació té l’objectiu d’aproximar-se des d’una perspectiva comparada, a la interpretació simbòlica de l’espai en l’obra poètica i la novel·la Matèria de Bretanya (1976) de Carmelina Sánchez-Cutillas, d’una banda, i les novel·les del cicle del Pallars de Maria Barbal (Pedra de tartera, 1984, especialment).

La importància de l’espai en la configuració de la identitat pròpia ocupa a hores d’ara moltes pàgines de reflexió des de perspectives crítiques relacionades amb els estudis culturals. La matriu espacial és lloc d’intersecció i enriquiment de mirades geogràfiques, antropològiques, feministes, postcolonials... i literàries, per tal com l’espai adquireix sentit i dimensió simbòlica a través de l’enunciació del relat que el narra. Segons Marc Augé (1993: 51),

El dispositivo espacial es a la vez lo que expresa la identidad del grupo (los orígenes del grupo son a menudos diversos, pero es la identidad del lugar la que lo funda, lo reúne y lo une) y es lo que el grupo debe defender contra las amenaza externas e internas para que el lenguaje de la identidad conserve su sentido.

En efecte, tant Carmelina Sánchez-Cutillas com Maria Barbal atribueixen aquesta funció identitària a determinats espais que diverses de les seues protagonistes han d’abandonar en un moment donat per exiliar-se a altres llocs. Els espais de conformació de la identitat primerenca esdevenen, en les seues novel·les, llocs antropològics segons la definició d’Augé (1993: 58):

Reservaremos el término “lugar antrolopológico” para esta construcción concreta y simbólica del espacio que no podría por sí sola dar cuenta de las vicisitudes y de las contradicciones de la vida social per a la cual se refieren todos aquellos a quienes ella les asigna un lugar, por modesto o humilde que sea.

L’objectiu d’aquesta proposta serà, doncs, examinar aquestos espais / llocs antropològics com a generadors de la identitat dels personatges femenins dissenyats per les autores (que, en el cas de Sánchez-Cutillas, tenen un caire autobiogràfic, sobretot quan parlem de Matèria de Bretanya), i situar-nos en el moment de la partida envers no-llocs, com una experiència de trànsit identitari situada justament en anys crucials i difícils per a la cultura catalana, els anys anteriors a la guerra civil, mirats des d’un present (el 1976 i el 1984) de Transició política i cultural.

M. Àngels Francés Díez (Universitat d'Alacant), és doctora en Filologia Catalana i llicenciada en Filologia Anglesa. Treballa com a professora titular d’universitat a la Universitat d’Alacant. És especialista en literatura catalana contemporània des d’una perspectiva de gènere, i ha publicat diversos llibres i articles amb aquesta temàtica, com ara Feminisme i literatura: L'hora violeta, de Montserrat Roig (Arola, 2010), Montserrat Roig: feminisme, testimoni i memòria (Publicacions de l'Abadia de Montserrat, 2012) i capítols de llibre com ara "The Turbid Azure of Being Three Times a Rebel: Commitment and Identity in the Works of M. Aurèlia Capmany, Montserrat Roig and M. Mercè Marçal" (Springer, 2019), entre molts d'altres.

Irene Mira-Navarro: "Subjectes femenins, crisi i perifèria en Primavera, estiu, etcètera, de Marta Rojals, i Gina, de Maria Climent."

Aquestes dues novel·les d’autores contemporànies planegen sobre la idea de crisi tant en el pla individual de les seues protagonistes, com en les conjuntures econòmiques de la darrera dècada. Les protagonistes femenines d’aquestes obres encarnen les conseqüències de la crisi en els fonaments de la subjectivitat contemporània: precarietat laboral, ruptures de parella, interrogació sobre el rol femení, problemes de salut i una relació dialèctica de desarrelament i arrelament als territoris biogràfics en el segle XXI.

A partir de la proposta del gir subjectiu (Arfuch 2002 i Sarlo 2005), analitzaré les protagonistes de les dues novel·les com a representants del subjecte femení de la generació que ha entomat la crisi del capitalisme en plena joventut, com indica López (2019). Des d’aquest punt de vista, exploraré el procés de territorialització i desterritorialització (Deleuze i Guattari 1997) d’aquestes dues protagonistes pel que fa a un espai comú: la tensió centre-perifèria entre Barcelona i les Terres de l’Ebre. Aquest procés, representa simbòlicament el vaivé vital de la generació de dones formades i autònomes que es veuen obligades a tornar als marges, geogràfics i simbòlics, d’origen per a recompondre’n la subjectivitat. Aquesta tensió, a més, serà estudiada des de l’òptica lingüística ja que totes dues obres tenen una gran presència del català ebrenc com a llengua d’identificació de les protagonistes, en contraposició al català estàndard que es fa servir en altres veus de les novel·les.

Irene Mira-Navarro és Doctora en Filologia Catalana i professora associada al Departament de Filologia Catalana de la Universitat d’Alacant. Les seues línies de recerca giren al voltant dels plantejaments de les teories de l’espacialitat en la literatura, especialment les proposades per la Geocrítica aplicada a les representacions de l’entorn urbà en la cultura catalana contemporània. Ha treballat amb profunditat l’obra del poeta Vicent Andrés Estellés des d’aquest punt vista i n’ha publicat treballs de recerca en revistes especialitzades.

Agnès Toda i Bonet: "Justícia en clau femenina: La memòria de les oblidades de Tecla Martorell."

Tecla Martorell a Memòria de les oblidades (2017) rescata de l’oblit quatre dones que, provinents d’arreu de l’Estat, van patir la presó franquista de les Oblates de Tarragona, un antic convent de monges. Dones que van patir gana, set, fred i unes condicions higièniques i humanes deplorables, així com la incomunicació amb la família, que no sabia on eren. Allí van deixar-hi la vida i els seus ossos resten a la fossa comuna del cementiri de Tarragona.

Analitzarem com l’escriptora tarragonina dona veu a aquestes dones amb voluntat de fer justícia no només per donar llum a aquella realitat que el franquisme mantenia amagada, sinó també per visibilitzar les més silenciades: les dones, a les que des de la distància del temps, homenatja. N’estudiarem les paraules i tots els elements que, des de la ficció, ens transmeten a una història encara per resoldre, d’unes ferides encara per guarir; una història a la qual ens endinsarem.

Veurem quines dones tria Martorell de totes les que hi va haver internades i hi van morir, i per què. Qui són i què en destaca o com les destaca. I què representa aquesta revisitació del passat, així com què n’ha resultat posteriorment a la publicació. 

Agnès Toda i Bonet (Universitat Autònoma de Barcelona): Llicenciada en Filologia Catalana (URV). Ha estat lectora de català a les universitats de Ljubljana i del País Basc. Actualment col·labora amb el GELCC (UAB). Els seus temes d’estudi són la recuperació cultural durant la postguerra i la dona, especialment en aquesta època.

Francesc Bernat Baltrons i Emili Boix-Fuster: “Visions subjectives :històries de vida lingüística a la Catalunya del s. XXI.”

La nostra comunicació pretén dos objectius.En primer lloc, valorem el valor heurístic de les històries de vida lingüística per explicar com s’han viscut el contacte i el conflicte lingüístic a Catalunya.  En segon lloc, en el nucli de la comunicació, a partir d’un corpus de materials literaris (Helena Calsamiglia,  Lluís Foix, Lluís Maria Todó, Toni Cruanyes, Miquel Batllori i Martí de Riquer) i a partir d’ històries de vida d’informants de diferents generacions  ( des d’estudiants universitaris fins a informants de noranta anys) , presentem la visió subjectiva del contacte i conflicte de llengües a les seves vides, és a dir, l’entramat  entrellaçat de l’ontogènesi  lingüística (evolució individual) i la filogènesi lingüística (evolució supraindividual:  col.lectiva i grupal). Observem, analitzem  i mostrem a partir d’ aquest corpus com les emocions acompanyen els processos individuals i col.lectius d’adquisició i ús de les llengües en contacte: català, castellà i,  de manera creixent, l’anglès. Mentre la imposició autoritària del castellà ha deixat un pòsit de ressentiment i dolor lingüístics en la memòria interioritzada entre la generació de més edat, la generació més jove tendeix a ésser molt més oberta a una hibridació lingüística sobretot entre el català i el castellà presents asimètricament en la seva vida quotidiana.

Francesc Bernat Baltrons (Universitat de Barcelona), Doctor en Filologia Catalana i Professor del Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. . Investigador principal del projecte  “L’evolució intergeneracional de les bilingüitzacions, contextos, manteniment i substitució lingüístics”.  Els seus camps de recerca  actuals són la lingüística diacrònica catalana i romànica, així com la història social de les llengües, especialment de la catalana a l’edat contemporània.

Emili Boix-Fuster (Universitat de Barcelona), Catedràtic de Sociolingüística al Departament de Filologia Catalana i Lingüística General de la Universitat de Barcelona. Membre del consell directiu del Centre Universitari de Sociolingüística i Comunicació. Director de la revista acadèmica Treballs de Sociolingüística Catalana. Investigador principal del projecte  “L’evolució intergeneracional de les bilingüitzacions, contextos, manteniment i substitució lingüístics”. Els seus camps  de recerca actuals són la transmissió lingüística intergeneracional, la sociolingüística urbana,  els sociolectes  i les ideologies lingüístiques.

Mar Mañes Bordes: “Els usos lingüístics i la identitat dels estudiants catalans.”

En els darrers anys, s’ha generat un intens debat entorn al bilingüisme a Catalunya, especialment quant a l’ús de la llengua catalana en l’educació. La convivència del català amb el castellà s’ha convertit en un dels punts centrals i més controvertits del debat sobre l’ensenyament i la immersió lingüística, fins al punt que hem vist com alguns discursos de tendències alarmistes utilitzen la llengua com a noció identitària, generant la idea que la llengua de preferència implica automàticament una visió política determinada. 

Basant-nos en les darreres enquestes d’usos lingüístics de la població realitzats per l’Idescat, hem conversat amb joves en edat universitària a Catalunya buscant els possibles motius pels quals es decanten per una opció lingüística, i si s’observa una correlació amb un sentiment de pertinença concret. En aquesta comunicació volem exposar algunes conclusions preliminars de l’estudi.

Paraules clau: bilingüisme, identitat, política lingüística, usos lingüístics dels joves, immersió lingüística, anàlisi del discurs

Mar Mañes Bordes (Christian-Albrechts-Universität zu Kiel), Doctora en Traducció i Estudis Interculturals per la Universitat Autònoma de Barcelona. Traductora i, des del curs 2017/2018, lectora de català com a llengua estrangera i docent de lingüística a la CAU Kiel. 

Martí Freixas Cardona: “L’aplicació de criteris morfopragmàtics en mots sufixats apreciatius en català.”

En els darrers anys, els estudis sobre la formació de paraules han anat oferint noves perspectives d’anàlisi. Una de les més recents és la morfopragmàtica, que estudia els efectes i significats pragmàtics generals com a resultat de l’aplicació de les regles morfològiques (Dressler i Merlini Barbaresi 1994, Grandi 2002). La nostra anàlisi, basada en els treballs de Gràcia i Turon (1998) i Lloret (2015), se centra en la interpretació pragmàtica dels sufixos apreciatius en català, és a dir, quins valors vehiculen aquestes peces lèxiques en context, deixant de banda, però, els que aporten un aspecte purament dimensional, amb diminutius i augmentatius. Així doncs, trobem sufixos que adquireixen una càrrega expressiva en qualsevol situació comunicativa com -astre -a (comicastre, politicastre), d’altres que només sovint com -esc -a (advocadesc, tortuguesc), o bé en poques ocasions com -isme / -ista (funcionarisme, montillista).

El corpus de contextos que inclouen mots amb aquests tipus de sufixos (-aca, -aire, -am, -arro -a, -ata, -esc -a, -ing, -íssim -a, -menta, -um, -ut -uda, etc.) del qual partim té com a primer propòsit la identificació i establiment de paràmetres objectius que permetin classificar els valors qualitatius que s’expressen mitjançant aquests afixos i, d’aquesta manera, sistematitzar-ne els valors pragmàtics en relació amb els comportaments discursius. Al capdavall, totes dades pragmàtiques que s’han analitzat de manera homogènia tenen com a objectiu final la millora de la representació lexicogràfica de les entrades que contenen aquests sufixos en els diccionaris catalans, principalment a través de les marques d’ús. En aquest sentit, tal com apunten diversos autors (Garriga 1997, 1999; Payrató 1994), l’establiment d’aquestes marques és poc rigorós i subjectiu, la qual cosa presenta una problemàtica a la qual han d’afrontar-se els lexicògrafs sense tenir uns criteris ben delimitats ni coherents entre si.

Martí Freixas Cardona (Universitat Pompeu Fabra), és graduat en Traducció i Ciències del Llenguatge (2016) i màster en Estudis del Discurs (2017) per la Universitat Pompeu Fabra, on actualment cursa el programa de doctorat. La recerca se centra en morfopragmàtica i lexicografia, i ha impartit assignatures de terminologia i traducció comparada a la universitat.

Linda Rüger: “Das alguerès im Spannungsfeld von Mündlichkeit und Schriftlichkeit.”

Das alguerès, also jene dialektale Varietät des Katalanischen, die in der sardischen Küstenstadt l’Alguer gesprochen wird, sieht sich heute aufgrund des zunehmenden Einflusses des Italienischen einer starken Stigmatisierung ausgesetzt (cf. Bosch i Rodoreda 2008: 164), die innerhalb der Sprachgemeinschaft eine depressió sociolingüística zeitigt (cf. Chessa 2007:19). Der Verwendungsrückgang des alguerès spiegelt sich auch in den Umfragen der Generalitat de Catalunya von 2015 wider, in denen sich im Rahmen einer Selbsteinschätzung lediglich 36,4 Prozent der befragten Einwohner und Einwohnerinnen fließende Sprachkenntnisse des alguerès attestierten, während das Italienische von 99,3 Prozent der Befragten fließend beherrscht wird (cf. EULA 2018: 8).

Betrachtet man die geschilderte Situation des alguerès, scheint das Forschungsvorhaben des Beitrags nahezu illusorisch: Dieser möchte untersuchen, ob und in welchem Ausmaß das alguerès bereits in eine nach Koch und Oesterreicher (2011: 13; siehe auch Gleßgen 2005: 211) medial graphische sowie konzeptionell geschriebene und diatopisch schwach markierte Kommunikationsform wie jener des Zeitungsartikels vorgedrungen ist. Zur Ermittlung dessen werden ausgewählte morphologische, syntaktische, morpho-syntaktische sowie lexikalische Charakteristiken des gegenwärtig gesprochenen alguerès anhand eines Teilkorpus ermittelt und darauffolgend mit jenen Charakteristika eines Teilkorpus der Schriftlichkeit, bestehend aus Artikeln der Online-Zeitung El diari de l’Alguer, die von aktuellen Geschehnissen in und um l’Alguer berichtet, verglichen. Zeitungsartikel eignen sich hervorragend zum Vergleich, da sie als Form von Pressesprache „nicht allein Dokument des jeweiligen Sprachzustandes“ sind (Lüger 1995: 1), sondern ebenfalls „eine wichtige Rolle bei der Ausprägung und Veränderung sprachlicher Normen“ spielen (Lüger 1995: 1).

Der Beitrag setzt mit seinem Vorhaben an einem gänzlich unerforschten Punkt an und zielt auf ein erstes Schließen der Forschungslücke ab. Zudem stellt er einen ersten Versuch dar, die wissenschaftlichen sowie laienhaften Debatten um die Schaffung einer Schriftnorm des alguerès zu beenden. So haben sich bereits Linguisten und Linguistinnen dieser Situation angenommen und sich unter anderem der normalització – und insbesondere einem ihrer Teilprozesse, der codificació – gewidmet. Hierbei steht vor allem diejenige Frage im Mittelpunkt, ob die codificació des alguerès der Schriftnorm der übrigen katalanischen 2 Dialekte folgen oder sich an derjenigen des Italienischen orientieren soll (cf. Chessa 2008: 191-195).

Linda Rüger (Universität Leipzig) Després de finalitzar el Grau de Romanística (Filologia Italiana/Francesa) i Filologia Anglesa, va estudiar a la Universitat de Leipzig el Màster d’Estudis Romànics (Filologia Italiana/Hispànica), el qual va concloure amb un treball sobre l'alguerès. Els seus interessos d'investigació inclouen la lingüística de varietats i les llengües en contacte.

 

Víctor Sevillano: “Canvis de relat, relat de canvis: l’alienació progressiva en l’anomenada “qüestió nacional” en sèries documentals de TV3 i TVE.”

La controvèrsia sobre l’anomenada “qüestió nacional” ha marcat el debat polític al País Basc, Catalunya i Espanya en els darrers vint anys. Si als anys 80 i 90 del segle passat els relats nacionals es ignoraven o toleraven mútuament, a partir del nou mil·lenni – i en especial a partir del plantejament sobiranista  del “Pla Ibarretxe” basc, els relats han canviat. Per analitzar aquest fenomen es pren com a base de documentació les sèries documentals produïdes per els ens públics TVE i TV3 entre els anys 1992 i 2014. Si en la sèrie “Los años vividos” (1992) i “La transición” (1995) es presenta la il·lusió d’un mite nacional espanyol d’haver-ho solucionat gairebé tot amb la transició (tret del terrorisme d´ETA), l´invent del anomenat “patriotismo constitucional” i la seva instrumentalització per la dreta espanyola canvia fonamentalment l’orientació ideològica de les sèries documentals de TVE. A la sèrie “El camino de la libertad” (2008) que presenta la història política entre 1978 i 2008 el fil conductor és ara el terrorisme. Dels 31 títols que formen la sèrie 11 es relacionen directament amb el tema. El nacionalisme perifèric es veu com a arrel del problema. La sèrie “`Transición y democracia en Euskadi” fins i tot va tan lluny com posar en qüestió la legitimitat de la territorialitat de la cultura, llengua i identitat basques. Contrastant amb això, les sèries documentals de TV3 “Històries de Catalunya” (2004) y “300” (2014) constaten en el tema de la identitat des d’un punt de vista sincrònic identitats múltiples com a regla, deixant clar, però, que des d’un punt de vista diacrònic la majoria acaba culturalment i lingüística posicionant-se dins la catalanitat que es veu com a exclusiva de Catalunya. El treball es proposa mostrar aquesta alienació.

Víctor Sevillano i Canicio (Universitat de Windsor). cursà estudis de Filologia hispànica, catalana i germànica a la Universitat de Heidelberg on també es doctorà. Fou lector de la Generalitat a les universitats de Heidelberg, Mannheim i Saarbrücken. Actualment és professor associat d´Estudis hispànics i germànics a la Universitat de Windsor (Canadà).

Carsten Sinner: “Demonització i recontextualizació com a estratègies. Catalunya als mitjans en llengua espanyola.”

Juntament amb la depressió econòmica i els escàndols de la monarquia, el tema que més ha dominat la cobertura mediàtica internacional d’Espanya als darrers anys és la crisi que viu Espanya respecte de la seva relació amb Catalunya i, molt particularment, el referèndum sobre la independència realitzat a Catalunya i el procés contra polítics i activistes catalanes el 2019 i 2020. Crida l’atenció la manera en què els mitjans de comunicació nacionals i internacionals difereixen a l’hora d’informar o posicionar-se respecte dels esdeveniments, però també és interessant de veure que el discurs sobre Catalunya és una continuació d’estratègies argumentatives (més que qüestionables en el discurs periodístic i polític), com ara la desrealització verbal, la recontextualització i la demonització, que ja es van poder constatar anteriorment, per exemple, en el debats sobre llengua i política lingüística a Catalunya a la premsa espanyola  (Sinner e. p.).

La contribució analitza el discurs sobre Catalunya, la llengua catalana i les tendències independentistes als mitjans en llengua espanyola per mostrar com la representació lingüística de la realitat extralingüística és marcada per la incongruència –amb estratègies de culpabilització col·lectiva, atribució negativa generalitzadora, exageració hiperbòlica, monoperspectivització i analogies desproporcionades.

Carsten Sinner (Universität Leipzig) va estudiar traducció, sociologia i pedagogia de l'alemany com L2 a Berlín i Barcelona, tesi doctoral sobre el castellà a Catalunya a la University Humboldt de Berlín, habilitació sobre els llenguatges d'especialitat del portuguès a Potsdam. Des del 2008, catedràtic de Lingüística aplicada i translatologia a Leipzig.

Marcello Giugliano: “Representacions d’identitats i globalització als articles periodístics: un estudi contrastiu i intercultural dels discursos mediàtics sobre Catalunya.”

El punt de partida de l'estudi és el conflicte sociopolític que s'ha viscut, i encara es viu, a Catalunya i a Espanya en relació amb el moviment català d'autodeterminació i la reacció a aquest moviment per part de l'estat espanyol. Des de 2017 aquest conflicte ha estat en el focus dels diaris i mitjans de comunicació catalans i nacionals espanyols, mentre que en els mitjans estrangers Catalunya ha estat objecte d'atenció mediàtica sobretot en els moments de més tensió social i política.

L'observació d'aquests esdeveniments ha generat preguntes sobre els factors que determinen les representacions d'identitats culturals en els diaris, des d'una perspectiva intercultural, interlingüística i sincrònica, i sobre les múltiples causes d'eventuals canvis de perspectives en els discursos identitaris quan aquests traspassen les fronteres nacionals. L'aproximació contrastiva de l'estudi també genera preguntes sobre la necessitat d'aclarir el significat de globalització i internacionalització de les notícies i, en relació amb aquests processos, de localització i hibridació de les notícies per entendre fins a quin punt aquests processos de transformació influencien la representació d’identitats culturals.

L'anàlisi aspira a descriure i comparar les diferents narratives entorn al discurs identitari català que es poden identificar en una selecció de diaris catalans, espanyols i alemanys. Més concretament, m'interessa entendre quins són els elements microtextuales mitjançant els quals es representa el fenomen macrotextual, heterogeni i en part contradictori denominat cultura. Per assolir aquest objectiu, em centro en una selecció de paraules clau (com, per exemple, la paraula independència, resistència o rebel·lió) que semblen ser centrals per a les narratives identitàries dominants en els diferents diaris i intento identificar l'univers discursiu al voltant d'aquests termes.

El treball adopta un enfocament multidisciplinari, en el qual s'interconnecten les perspectives teòriques derivades de l'anàlisi lingüística del discurs i de l'anàlisi contrastiva dels mitjans de comunicació en el marc més ampli dels estudis culturals. La metodologia adoptada es basa en l'estudi de tres corpus comparables de textos periodístics (en català, castellà i alemany) i aspira a verificar la hipòtesi segons la qual una aproximació quantitativa pot revelar més fàcilment la presència de patrons discursius en corpus extensos, i de similituds o diferències entre aquests patrons quan estan arrelats en cultures diferents.

Marcello Giugliano (Universität Bern) és doctor (2012) en “Comunicació multilingüe: traducció, lingüística i literatura comparada” per la Universitat Pompeu Fabra, Barcelona. Ha treballat com a professor associat a la Universitat Pompeu Fabra (2012-2013), a la Ruhr-Universität Bochum (2013-2015) i a la Universität Leipzig, Alemanya (2015-2019). En l’actualitat, és lector a l’Institut de Llengua i Literatures Hispàniques de la Bern Universität.